A Joan Fuster (25è aniversari de la seva mort)
No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.
El miralla de l’ànima. Invasió subtil i altres contes. Pere Calders
I
Així doncs, ni la forma d’Estat, ni llur relació amb l’església, ni el contingut estructural d’aquell estaven resolts, ni molt menys. Amb l’abdicació de Joan Carles I (1975-2014) i l’entronització de Felip VI hi havia una segona oportunitat, a dir dels més agosarats, d’ara sí, fer una transició ben feta. Però la circumstància dels fets recents assenyala, altre cop, uns viaranys que insisteixen a obviar la realitat. Si la primera transició des de la Dictadura (1939-1975) es fa sotmesa absolutament a la pesantor i la cruesa ben viva de les repressions exercides, aquesta segona s’enceta d’ofici per tres claus que no voldrien que s’hagueren activat. És a dir, forçada a modificar coses perquè res substantiu es puga modificar: la forma d’Estat, la relació amb l’església i el contingut estructural d’aquell.
Els resultats del 25 de maig de 2014 a les eleccions europees i la importància atorgada, amb una participació baixa, com sempre, semblant a la d’altres ocasions (2009, 2004, 1999), són un indicador de l’excel·lència executiva que agafa la Comissió Europea i el seu Parlament respecte dels Estats membres i la seua capacitat de sobirania. Un Parlament fragmentat que obri les portes a pactes regionals i nacionals, d’interessos estratègics i ocasionals, frena les pretensions dels Estats de continuar aplicant polítiques de partits hegemònics i acords de castes continuistes. Per una banda. Per altra, a cada Estat membre s’ha de fer una lectura en codi intern de les eleccions, i pel que fa a l’etern per fer és evident que prenuncien unes autonòmiques –maig 2015- i unes generals –novembre 2015- que segurament deixaran nafrat de mort l’imprecís concepte del bipartidisme. Perquè en realitat es tracta de perpetuar-se en el poder. Ja des de la I República -1868-1874- ençà, quan comencen les alternances de progressistes i conservadors. Un Parlament europeu, també, cada cop més i més disseminat pel que fa a majories ètniques i/o religioses, i conseqüentment molt més laïcista.
Un Parlament espanyol incapaç, així, d’exercir l’aplicació d’interessos, ni pel que fa a la forma ni pel que fa als acords eclesiàstics. Però sobretot amb un dels dos bucs insígnia fortament escorat cap a la dreta –el PP i els seus votants exigiran mesures doctrinals més estrictes- i l’altre esdevingut incògnita, fins el mes de juliol de 2014 en què se sabrà si parcialment ha tornat més democràtic i participatiu, la qual cosa el decantarà, necessàriament cap a alternatives de drets a decidir, àdhuc la forma de l’Estat. Però també l’estructura d’aquest. Amb l’afegit d’haver ja damunt la taula una proposta ferma de pràctica real per al 9 de novembre de 2014, sobre aquest darrer punt. És evident, doncs, que estem davant d’una conjuntura flexible i canviant que, a curt termini, ens pot fer saltar pels aires la pretensió dels poders establerts de moure fitxa, o fer-ho, com dèiem, precisament, perquè el tauler no es modifique gens ni mica. La diferència, però, respecte d’altres ocasions hagudes en què s’ha perpetuat l’estat de coses inalterat, és la condició necessària i suficient d’exigència d’una Europa forta que puga competir amb els altres eixos mundials econòmics i estratègics: EEUU, Àsia-Pacífic, Euràsia, i Sud-Amèrica.
Tornarem on érem? Costa de creure que puga passar. Els camins encetats assenyalen opcions versemblants de canvis reals. En el model d’Estat. En les relacions amb la cúria. En l’estructura de l’Estat. Els dies previs a les eleccions europees-22, 23 i 24 de maig- s’acomiadava dels escenaris, en principi per a un bon termini de temps, si no per sempre més, el grup Obrint Pas. La cosa passava a la ciutat dels imprevistos, de les sorpreses, València, al Teatre Principal. Òbviament al marge de qualsevol programa oficial, havent llogat la sala. L’espectacle ho va valer, això de fer-se introduir il·legalment –ja no quedaven entrades- i contemplar-lo tot el temps amb l’ai al cor, tot esperant que arribara d’un moment a l’altre el senyor dels seients. Tot resultava molt curiós. Era com tornar als anys de les revoltes, sense l’ànsia de formar-ne part. L’edat mitjana m’excloïa. Es va fer un repàs complet de tot el que havien fet, des de l’any 1994, en què varen formar un grup, des de l’aula de línia en valencià, la primera, de primer de BUP de l’Institut Benlliure, de la susdita. La primera línia en valencià del centre, un dels de pedigrí de la ciutat de València. La primera des de la LUEV, de 1983. Em va sobtar. Però el que més em sobtava tot el temps és que el relat que feren parlava dels anys de la Transició com si pertanyeren al passat més remot, als temps dels pares, si no dels avis. I dels nostres referents, com si es referiren als fundadors de la pàtria encara per fer –ara la nostra.
Raimon seguia cantant al Palau de la Música de Barcelona, pocs dies abans, i ho fa des dels anys seixanta, més de cinquanta dalt de l’escenari, amb la serenor de qui sap que seguirà –seguirem, és un dels referents de guerra d’Obrint Pas– fent-ho fins la mort. Al concert dels d’Albaida hi vaig veure una referència als Països Catalans sobre blanc discret, de la mida de periòdic obert. Algunes estelades penjades, i alguns cants d’independència, no gaires, val a dir-ho, en els moments més impressionants de l’actuació, que en va tenir molts, alguns d’excelsos –com quan es va representar la Muixeranga i la música- que et feien pensar que alguna cosa era possible encara. Tot semblava que ja havia passat en formats més extensos i que ara s’acoblava als temps moderns, de crisi, de renúncies renovellades.
Quan Martorell i Guerra pactaven les nostres renúncies no ho feien tan a les envistes com ara passa amb la proposta del dinou de juny per a l’entrada en armella de Felip VI. En canvi les propostes de la nova cançó s’exposaren infinitament més que les opcions musicals reivindicatives d’ara. Els mitjans de comunicació d’aleshores encara eren els aplecs; els d’ara les xarxes socials. La sensació que hom tenia d’estar fent alguna cosa important –capaç de capgirar l’estat de les coses- abans era més intensa, per això alguns polítics s’amagaven del públic, i els cantants s’oferien ostensivament. Era una qüestió d’honestedat. Quan varen abdicar els reis respectius de Bèlgica i Països Baixos, les televisions del lloc no hi varen dedicar més del temps necessari per fer-ho saber. Aquí ara es té la imperiosa necessitat de fer el relat sencer, de tota la vida de la família reial. Saben que està en joc la versemblança del fet.
Ara estem més a prop que l’any 1975 de desfer-nos-en del jou de 1714, hereu de les noces catòliques. Ara són alguns polítics i totes les seues magarrufes els que tenen la necessitat d’exposar-se i fer-se ben visibles als mitjans de comunicació per fer-nos creïble el seu relat: la forma de l’Estat –la coronació-, l’empelt amb l’església -els bisbes participant en un funeral d’Estat- i l’estructura –deslleialtat seria el contrari-. Obrint Pas pot tranquil·lament dir adéu –i seguirem- en un acte entranyable i quasi íntim, sense l’angoixa de creure’s imprescindible. I Raimon pot seguir tant com vulga cantant Espriu. Les xarxes, i Europa, fan possible el canvi ara.
*Referència a aspectes d’abans de les eleccions de maig de 2015
