[Gertrude:] Quand j’ai vu Jacques, j’ai compris soudain que ce n’était pas vous que j’aimais.
La Symphonie pastorale. Andre Gide
Una sala de justícia és, abans que qualsevol altra consideració, l’espai més equidistant que podríem imaginar entre els interessos de les parts. Ha de mantenir-se, sempre, escrupolosament al marge del partit. Pot (i ha de) mirar i dir, com en aquelles representacions bizantines, a tots amb la mateixa neutralitat, i no decantar-se envers cap banda, cosa que implicaria, necessàriament, la pèrdua del sentit pel qual va ser instal·lada. Horkheimer afirmava que els jutges que no tenen el poder d’identificació signifiquen, sense embulls, la mort de la justícia. Empatia amb l’humà. Més enllà d’aplicar la llei, doncs, la responsabilitat de la jurisdicció recau sobre la condició humana, que en cap cas pot ser anul·lada, sublimada, diferida.
Mirar i dir, perquè reflexionar, veure clar, ésser lúcid, entreveure un problema, percebre una solució o desvetllar, són adjunts de les dues accions, i li són aplicables amb el mateix rigor a qui presideix una decisió que ha de posar fi a un conflicte. Mirar i dir perquè accedim a ser mitjançant la paraula i la mirada. És com respirar. Si privem algú d’aquests atributs l’estem cancel·lant. També si els modifiquem o ajornem.
La vida en comú de les persones està regulada. També a nivell lingüístic. Allò que regula la norma són les condicions de possibilitat dels usos. Les lleis de normalització lingüística ens atorguen el dret de fer-ho, oralment i per escrit, als àmbits públics o privats, sense que això implique cap dilació de l’acte comunicatiu. Són els mínims derivats de viure en un territori que té oficialment reconeguda una llengua que es pot utilitzar, i que garanteix, així, la igualtat entre les persones. Que ens puguem considerar homòlegs a l’hora de seleccionar la part de l’espai que volem habitar i com l’anomenem per no esdevenir invisibles. I cecs. I muts.
Cada vegada que una sala de justícia subjecta la seva actuació per raó d’ús del català s’està atemptant contra la llibertat de les persones. És com mudar l’estat de l’afectat de persona física en vaporosa. Si passa, la mirada del pantocràtor hauria de descansar sobre el jutge i que la llum natural – un cop tret el blau del cel de Rimbaud – l’il·lumine i el faça vident. En el pla legal, incompleix. En el moral, cancel·la l’humà. En l’ètic, és sord. I, estèticament, vulnera l’equilibri entre l’espai i la mirada.
