És conegut que no hi ha res més difícil que un diàleg en dues llengües distintes en què cadascú utilitza la seva perquè entén la de l’altre però no pot parlar-la. En aquests casos una de les llengües intenta, com a través d’un poder superior, imposar-se a l’altra com a mitjà de la comprensió i l’acord.
Veritat i Mètode. Hans-George Gadamer
Actituds Lingüístiques*
Del nivell de competència lingüística, que se sàpiga, se’n desprèn que un de cada tres funcionaris docents no té cap paper que l’autoritze. Tanmateix, el nivell d’acreditacions no implica, en la majoria dels casos, una utilització real de la llengua i, en qualsevol cas, la qualitat lingüística del missatge suposa, en moltes ocasions, una dificultat i un reforçament de la inseguretat del parlant, que n’obvia l’ús.
L’ús espontani queda limitat als parlants que han crescut en unes determinades pautes de conducta lingüística, o bé a aquells que en algun moment de la seva vida han trobat un fort element condicionador que els haja portat cap al canvi lingüístic, cap al trencament de les pautes marcades al llarg del temps i cap a la consolidació d’una confiança en les seves habilitats lingüístiques en la llengua adquirida. Quatre menes d’actituds bàsiques són les que ens podem trobar, del 70% dels docents amb alguna mena de capacitació, posem per cas:
2n. Parlant català que convergeix habitualment cap al castellà en determinats contextos condicionats, que acaben essent pràcticament tots, excepte en aquell espai propi de la casa, amics, poble, barri, però no a l’escola, si més no a l’aula.
3r. Competent català, més o manco segur de fer-lo servir correctament en segons quins contextos, però gairebé mai a l’escola, si més no a l’aula.
4t. Competent català de papers, insegur total del nivell de llengua que fa servir.
Les polítiques de normalització lingüística dirigides especialment a l’àmbit educatiu, tot i la seva evident insuficiència, han contribuït a l’extensió de la competència lingüística del català per part de professors i alumnes. Ara bé, amb una voluntat molt tèbia d’influir en altres espais comunicatius no s’ha aconseguit avançar en l’element clau i definitiu de l’extensió de l’ús espontani del català, ja que el castellà continua sent la llengua que, d’una manera absoluta, ha dominat en aquest sentit, la qual cosa ha contribuït a consolidar-la com a llengua de confiança per a les interrelacions no condicionades. La tasca encomanada al sistema educatiu per la societat, sembla limitar-se a aconseguir uns ciutadans competents lingüísticament en les dues llengües (que s’assoleix segons on). L’extensió de l’ús real de la llengua queda en mans d’un mercat lliure lingüístic on les pautes dominants imposades determinen una evolució clarament negativa per a la llengua pròpia, de manera exponencial. De fet és la llengua estranya al territori, la marcada lingüísticament.
Els alumnes aprenen dels adults, el bo i el dolent. Segurament l’escola és un lloc on finalment s’usa en contextos condicionats, i poc més. Socialment, es parla més català amb persones majors que amb els joves, més amb els professors –de català, o que facen del català la llengua vehicular de la seva àrea- que amb els companys, més en institucions públiques que en locals comercials, més en tendes de barri que en grans magatzems, més amb els amics que amb desconeguts. I tot si l’interlocutor no xerra en castellà, la qual cosa comporta sistemàticament el canvi, la submissió. Els alumnes observen dels adults aquests comportaments i saben que el català, aquí, no ven, excepte per aquest petit gruix de professors, el cinc per cent, que sempre els parla en català, a ells i al món, encara que aquest ho faça en castellà. Parlar sempre en valencià, fins i tot a l’escola, sobta tothom. I això és símptoma d’anormalitat lingüística.
És a l’entorn familiar, primer, i a l’escolar després, on s’adquireixen hàbits de conducta lingüística que a l’etapa de l’adolescència s’amplien, per les amistats, els veïns, la publicitat, els mitjans de comunicació, les entitats públiques, etcètera. En els comportaments lingüístics és més fàcil trobar mostres de persistència que de canvi. I la transformació implica compromís amb la normalització lingüística, que no s’assumeix. L’adquisició de nous comportaments lingüístics es trobarà, per tant, amb aquesta dificultat: si no es generen situacions òptimes per al canvi el manteniment de les normes per part del parlants es farà de manera natural. Trencar les inèrcies implicaria reformular i reactivar nous models de conducta lingüística.
D’una banda s’és conscient del nivell de regressió de la llengua; d’una altra banda, es creu que el seu futur està garantit, en base a unes accions que es veuen del tot insuficients. Cal un redreçament contundent del rumb. La dimissió lingüística per part dels docents s’ha de corregir urgentment; els suports decidits per la normalització de la llengua catalana, en clar retrocés, han d’arribar d’hora. El funcionariat docent ha de prendre consciència que els usos de les llengües no són lliures, que hi ha un ús individual i un altre de col·lectiu, un de personal i un d’institucionalitzat.
La via seguida fins ara, basada preferentment en la consolidació de les competències comunicatives i de manera molt secundària en l’expansió dels àmbits d’ús del català i en la modificació de les seves normes d’ús, tot i alguns dels seus beneficis ja assenyalats, sembla que no ha aconseguit alterar la percepció social de la validesa d’un bilingüisme ideal que perpetua l’estat de minorització del català. Plantejar en la societat l’essència del conflicte i esperar que aquesta lliurement genere una immediata solució positiva seria caure en la irresponsabilitat. Cal que aquest procés vaja acompanyat d’unes actuacions públiques i d’un debat social que l’enriquisca; cal que les institucions assumisquen el seu paper de generadores de models socials i que la societat trobe les fórmules per involucrar-se positivament en un projecte que generarà, inevitablement, tota mena de tensions, però al qual li hem de donar el seu valor real: la vertebració d’una societat que viu, avui més que mai, un dels seus moments de màxima transformació i indefinició.
*No ens podem permetre treballadors públics que titllen d’extremistes i radicals els usuaris de la llengua pròpia d’aquest País –com passa cada dia en seu acadèmica-, i que ho facen sense conseqüències, instal·lats a la trona del sentir-se superiors lingüísticament. El recent cas de la UMH n’és un entre tants. Conserges que esborronen i 0% d’ensenyament en català. En quin país democràtic del nostre entorn es permetria tanta barrabassada? Basta. La llei ha d’actuar ja.
