Vaig fer cap a la biblioteca pública de Hollywood i vaig inspeccionar superficialment un volum gruixut sota el títol de Primeres Edicions famoses […] -¿Em podríeu trobar una edició, la tercera, de Ben-Hur, de 1860, la de la línia duplicada a la pàgina 116?…-Ni jo ni ningú –digué sense alçar els ulls-. No existeix.
La gran dormida. Raymond Chandler
Entre els anys vuitanta i començaments dels noranta la Generalitat encara va fer una tasca, tot i que mínima, de normalitat a l’ensenyament i els usos socials de la llengua. Algunes publicacions en aquest sentit ho confirmarien. Poques, molt poques, i ràpidament amb els governs del PP es van acabar.
De l’àmbit Administratiu un manual del 84; d’Agricultura i Pesca un del 81; de l’Automoció un del 86; de les Ciències de la Salut, tres (86, 93 i 94); de les Ciències de la Vida, dos (86 i 90); de l’àmbit del Dibuix, Pintura i Escultura, un de l’any 88; de l’àmbit del Dret, un del 93; Economia i Empresa, un de l’any 1992; Enginyeria Industrial un del 86; de l’Esport, un de 1991; dels camps de la Filologia i la Literatura, dos (85, 91); Filosofia i Religió, dos més (85, 91); Geografia un (95); Història, un (85); Informàtica, Electrònica i Electrotècnia, quatre textos (tres del 86 i un del 94); Matemàtiques, un de l’any 85; Mitjans de Comunicació, un, 85; Química i Física, dos (86 i 94); realment un erm.
Això confirma la tesi que de voluntat de redreçament en va haver ben poca, va durar encara menys, i no va ser creïble en cap moment. Així les coses costa de creure que mai el nostre Govern, ni uns ni altres, hagen fet una proposta decidida de canvi de coses.
Ens costa massa de creure’ns amb dret a decidir les coses, i no acabem d’acceptar que fer-ho ens atorga de fet i d’antuvi un poder no condicionat per cap potència externa, sinó la plenitud absoluta del control sobre tot el recorregut de la recta, del camí, ni que siga per intervals infinitesimals. Podem gestionar, si així ho volem, el disseny de les corbes econòmiques i socials que en cada cas ens siguen més adients i favorables, sempre des del convenciment que el fet diferencial –la llengua, sobretot- afig un valor indefugible a la pròpia gestió. Una Política Lingüística d’una única direcció, feta de segments tan breus com es vulga, aplicats en cada cas i en cada lloc amb la intensitat escaient perquè l’eficàcia siga màxima amb els mínims esforços; una intervenció sobre la dinàmica dels usos i els coneixements de la llengua, en tots els àmbits simultàniament, amb l’extensió que calga, que aporte resultats visibles de bon començament; una aposta de futur que incloga a les clares els profits sense límits de viure des de la pròpia identitat sense el pànic induït pels altres que ens voldrien inermes; una posició ferma que ens il·lustre a tots igualment en les bondats d’uns sistemes comunitaris tan vàlids com qualsevol altre, tan forts i incomptables en beneficis com el més dominant dels codis.
Ara sabem que no hi ha estructures tan immenses capaces de fer emmudir els seus propis fonaments. De fet sabem que tot vibra al si de l’existència, de l’univers; que tan gran és un minúscul interval d’allò real com tot el real que hom puga imaginar. Els acords que ressonen més ençà de la nostra identitat –l’únic espai harmònic- formen part del tot. I sabem, finalment, que hi ha parts que són d’un cardinal més gran que els tots de què són constitutius. Les relacions s’han de reformular. I els contractes també.
No pot passar que gent que fa feina de professor de valencià, per exemple, a les comarques del sud del País, i en altres indrets també ocorre, siga tractada sistemàticament amb la indiferència que se’ls aplica als ‘sense nom’, sense dret a salutació (ni ‘bon dia’), ni a la condició de formar part del grup. És indigne, i ho és per a tothom que tinga fetge, i vergonya. Les condicions laborals d’aquesta gent s’assemblen més aviat a les de les persones segregades i apartades, amb horaris de vegades demencials, amb escenes dins l’aula que cap professor de cap lloc del món voldria experimentar –alumnes ensinistrats pels mateixos companys del centre o l’equip directiu perquè sol·liciten l’exempció i que a classe de valencià fan com si feren, en el millor dels casos, i sobre els quals aquells professors no poden exercir cap argument pedagògic ni opció educativa. Un sistema educatiu –o una empresa qualsevol- ha de vetllar pels seus treballadors. També ha de vetllar pels drets d’aquells a qui es deu en primera i última instància, aquí, els alumnes. On s’ha vist que escullen els pares si aquesta o aquella altra assignatura convé o no a l’educació dels fills? Si no volen que els fills estudien això o allò altre que miren on és que poden permetre’s el luxe d’escollir. Al nostre sistema educatiu és vergonyós que aquestes coses encara succeeixen. Vergonyós. S’ha de posar remei, coste el que coste. Una Política Lingüística que es meresca el nom no ho pot permetre. Pels alumnes, el dret dels quals es retalla. Pels treballadors, la condició laboral dels quals és denigrant, en el millor dels casos.
