…hi havia a la presó molts malalts…els capitostos ocupaven la infermeria per tenir un tracte millor […] El metge va escriure al ministeri […] els capitostos el van apallissar […] Com que militava en un partit d’esquerres, es va dirigir als companys de partit perquè l’ajudessin: li van dir que ho deixés córrer […] es va dirigir llavors a un cap de la màfia […] Li van assegurar que el culpable havia rebut de debò.
El dia de l’òliba. Leonardo Sciascia
Una comunitat de gent es concep com un grup afí a determinats estímuls on vénen a reconèixer-se. Així, hom se sent com a casa, o així ens ho fan veure, el dia d’acció de gràcia als EUA al voltant d’un paó o asseguts davant d’una taula farcida de gerres de cervesa a Munic els dies corresponents, sobretot si s’és americà o alemany, en un cas o l’altre; també es pot sentir hom com a casa sense ser-ho, si et fan veure que hi pots formar part, ni que siga provisionalment, del grup. De fet, una comunitat que no estiga per l’altre, disposada a fer-lo seu, si convé, sense necessitat d’assimilar-lo, no arriba a ser només que una tribu, perquè la diferència rau, precisament, en la capacitat d’identificar-se sense ser indiferent a aquell que és diferent. La tribu no accepta les diferències. La comunitat les pot assumir. A grans trets seria la diferència que hi ha entre els grups minoritzadors excloents i aquells que saben que en la diferència rau la seua condició de possibilitat de sobreviure, perquè ja porten inscrita al seu si la diversitat.
En canvi, una comunitat ho comparteix tot, en principi, fins i tot la por per l’altre, no a l’altre, i això la fa més forta i sabedora que en el contínuum de la inclusió, que no assimilació, bressola la seua força. No és indiferent ni al nouvingut ni, lògicament, a l’estadant perpetu que, generació rere generació, ocupa l’espai que li es propi, però no en exclusiva sinó en féu provisional, que altres poden gaudir i fer seu. Com en qualsevol organisme que està viu, també a la comunitat hi regna una norma mare que és la de sobreviure, però no a costa de qualsevol cosa sinó conjuntament modificant-se, si cal, amb qualsevol cosa. La barreja, les mixtures de tota mena li són adients, amb l’única condició de no anorrear-la, i les posicions relatives de les peces que la conformen, comunitàriament, poden ocupar llocs de poder relatiu i intercanviables, en funció de les decisions de les majories actualitzades en cada cas.
Tant la tribu com la comunitat tenen casa però són ben diferents. En el primer cas, la porta d’entrada resta barrada com l’oreig un dia de ponent, mentrestant en el segon, es manté oberta de bat a bat com l’embat a l’illa. La primera casa no és una casa vertadera, en el sentit grec del terme, que és l’únic assumible, entre nosaltres, de moment i aquí: el lloc on el grup obté el seu sentit ple. Èdip no corre tant per fugir de res, sinó, ben al contrari, per saber què és el millor per a la comunitat, per al grup, malgrat que en esbrinar-ho se sàpiga quina és la causa dels dols, i ho pague amb la més gran de les desgràcies, deixar de veure’s entre el grup, doblement, per l’exili i per la ceguesa. Així, podem considerar que casa vera només pot ser-ho aquella capaç d’incloure al seu si la diversitat no indiferent que acull i manté a l’ensems alteritat i proximitat, els marges i el clar del bosc. La casa de la tribu, en canvi, és més hamletiana, ocupada més aviat d’afers interns al nucli dur dels privilegiats, no de la comunitat, sinó dels interessos personals que atenyen al centre del poder, per definició, excloent i centrípet.
Perquè una societat esdevinga normal en la seua expressió de llengua, i després de llengües, en aquest ordre necessàriament, cal un mínim de massa crítica que la faça servir sempre, que la tinga com a recurs d’aproximació al món, també al de les altres llengües, necessàriament, sempre, i que no es qüestione mai. Si no és possible, si els parlants decideixen deixar-ho córrer, per cansament, per desídia, per ignorància, perquè els esborren del mapa –genocidi lingüístic- la llengua, tenen, tenim com a darrer recurs la denúncia. Ara i aquí a Europa, basant-nos en la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries del Consell d’Europa. Amb l’afegit d’implicar els altres territoris amb qui compartim llengua, per assolir la massa crítica necessària i mínima, el ressò polític indefugible si es volia tenir èxit. Manta vegades s’ha parlat de la línia fusteriana com aquella de la qual calia fugir si es volia guanyar la ‘guerra’, després de tantes batalles perdudes. A hores d’ara s’ha vist que al ritme proposat el País Valencià llangueix i s’esmuny, i sol no se’n sortirà. Menys encara pretenent competir amb l’allau de forasters que, legítimament –ho fa la divisió estatutària del nostre territori-, ens empeny cap a la mar. És l’hora de plantejar-s’ho, i s’ha d’aprofitar l’avinentesa que la nova estructura comercial global imposa. El mediterrani s’ho mereix. I nosaltres també.
Mentrestant, més escola en valencià, tanta com puga ser possible. Més exigència als professors que arriben al sistema, més compromís. Més pedagogia, perquè els nostres alumnes i els seus pares entenguen que sense ells no es possible. Més reclam als poders públics, fent-los complir la llei que encara ens regeix com a comunitat, si cal als tribunals. Més presa de consciència que al ritme que anem ens aturem. Posar en evidència que tot allò que es deixa de fer en la nostra llengua es fa contra la nostra llengua, també a les escoles, als instituts, a les universitat, als parlaments, als mitjans de comunicació, als despatxos de metges i advocats, als talls de les obres o als camps. Però sobretot al sistema educatiu, la clau de volta, fins ara, de la nostra societat. Cal fer-los veure als que ens voldrien muts més decidits que mai a emprendre el camí del retorn cap a la casa comuna, cap a la nostra llengua, lluny de la tribu.
