A la futurible “Llei d’Igualtat Lingüística”. I a Santa Llúcia.
Estic segur que per al curs 2018-19 més de 70% dels nostres escolar i estudiants seguiran programes plurilingües de qualitat impartits per mestres i professors formats i actualitzats per a dur-los a terme que, de més a més, disposaran de tota mena de recursos i accions assessores. I que, per suposat, a aquest somni de normalitat educativolingüística s’hauran afegit decididament desenes, centenars de centres de les comarques històricament no-valencianoparlants…Sóc, però, un impacient carregat d’inexplicables urgències: total, nomes han passat 33 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià!
“Plurilingüisme, trilingüisme o “trilerisme” educatiu?” Vicent Brotons Rico. Levante, 15.09.2016
3 Recursos per a leducació en valors i intervenció sociolingüística
Les actituds lingüístiques del nostre entorn escolar, com en altres llocs, depenen del contacte entre els diferents eixos que determinen les conductes individuals i socials. Aquests eixos són tant els valors, les actituds, els hàbits com les normes; per tant caldria analitzar quina és la predisposició inicial que condueix a tenir una actuació determinada en la situació i el context lingüístic al nostre centre.
L’alumnat és evident que, en molts casos, no té una opinió formada sobre l’ús i la necessitat social del català. Això ens fa pensar que les actituds són poc definides i, a més, la visió que tenen sobre els temes lingüístics està prou allunyada del veritable valor que conté una llengua.
Aquestes actituds creiem que són el resultat immediat d’una primera font d’hàbits com és la família, la qual pot transformar encara més la interiorització d’uns judicis, comportaments i reaccions afectives en els nostres alumnes i promoure l’aparició dels prejudicis, en aquest cas lingüístics. Aquests prejudicis representen sovint, un conflicte d’interpretació i interessos, que dins del marc educatiu es poden agreujar quan apareix l’obligatorietat de l’estudi i l’aprenentatge del català. És en aquests moments quan la intervenció educativa, a través dels equips docents, ha de projectar l’esperit normalitzador i potenciar l’educació en valors com a models que se situen per sobre de les actituds particulars.
El professorat, en la seva tasca docent, ha de manifestar sempre unes actituds positives envers l’ús real de la llengua, i açò implica que el seu valor és i ha de ser cultural, com a mitjà i no com a finalitat.
L’objectiu principal seria, doncs, que els nostres alumnes facen servir la llengua catalana en el màxim d’ocasions possibles, en tots els àmbits i per a totes les funcions, per tal de donar a conèixer el seu valor real com a eina de relació d’una comunitat i també de les persones que aprenen dins d’una aula. Per això cal que l’alumnat estiga “informat”, i que la seva formació siga l’objectivitat i la interiorització d’uns valors com a models lingüístics, però també socials i personals.
4 Actuacions a l’aula
L’aula és l’espai on convergeixen totes aquelles realitzacions lingüístiques (textos, parla, vídeos, cassets, etcètera) i on es desenvolupen discursos generats pel professorat i l’alumnat. L’eficàcia d’un aprenentatge útil dins d’aquest espai, dependrà no del discurs del professor/a (monolingüisme) sinó de fer conscients als mateixos alumnes de tot el que saben i fer-los extensible la seva funció d’interlocutors.
Així el rol que ha d’assumir el professor/a és més aviat el de coordinador/a, ha de potenciar la capacitat d’adquirir informació per part dels alumnes; sense ser el centre d’atenció ha d’actuar de catalitzador i tenir una actitud de seguiment del que s’està fent. D’aquí que la seva formació i familiarització amb nous mitjans i noves estratègies serà del tot necessària. A tall d’exemple, convindria tenir en compte els punts següents:
2. l’organització de l’espai de l’aula s’adequa a les activitats diverses que es van realitzant.
3. presència de material de consulta a l’aula.
4. el professor/a sempre comença la sessió explicant els nous conceptes.
5. es realitzen activitats per activar els coneixements previs a l’inici de les sessions o encetar un tema.
6. el professor/a suggereix i assessora.
7. correcció immediata dels errors orals.
8. el professor/a potencia que els alumnes troben informació pel seu compte.
9. s’incideix al llarg del procés de producció de textos.
10. que els alumnes puguen suggerir punts que han de ser avaluats.
11. dels productes finals es valoren aspectes lingüístics i extralingüístics.
Si hi ha alumnes de procedència lingüística i cultural diferent (no-catalanoparlants), és obvi que aquests han de ser objecte d’un esment especial per tal de propiciar una bona integració social i cultural.
Valorar la diversitat i afavorir el desenvolupament d’una competència multicultural és un objectiu indefugible del tractament de llengües. El professorat s’ha de sentir responsable d’aquesta dimensió educativa global a llarg termini. Així els objectius han de ser assumits tant per professors com per alumnes, en un marc curricular ampli on la dimensió educativa i el desenvolupament de capacitats generals hi siguen presents.
La conversa bilingüe s’estableix entre un catalanoparlant i un castellanoparlant quan tots dos tenen coneixement passiu de l’altra llengua i cap dels dos abandona la pròpia. Tot i que socialment no és una pràctica habitual, és en realitat el comportament més just i l’únic que garanteix la familiarització dels monolingües amb la llengua catalana.
Hauríem d’utilitzar el català per adreçar-nos a la resta dels membres de la comunitat educativa: alumnes, professorat, personal no docent, etcètera. Evidentment això vol dir que hauríem de parlar en català també fora de classe: guàrdies, passadissos, amonestacions, indicacions, intervencions públiques, etcètera.
Fer ensenyament en català significa triar aquest idioma per a les explicacions de classe, les intervencions, els escrits a la pissarra, fotocòpies, qüestionaris i exàmens, llibres de text i qualsevol altre material com vídeos, transparències, lectures, etc. És a dir, la llengua vehicular d’ensenyament s’ha d’entendre com una globalitat.
Quan finalment prenem la decisió de fer l’ensenyament en català el nostre criteri s’hauria de mantenir ferm. No hem de canviar de llengua en trobar-nos els primers problemes ja que això dificultarà notablement la feina als professors i professores que vulguen continuar fent classes en català al mateix grup. La coherència i coordinació de l’equip docent és transcendental en aquestes qüestions.
Hem d’intentar animar l’alumnat a usar la llengua catalana oralment i per escrit. Hem de motivar i estimular l’alumnat i evidenciar la seva necessitat personal i social de comunicar-se correctament en català.
No hem de permetre cap actitud d’intolerància lingüística dins o fora de les aules. Els catalanoparlants tenen uns drets lingüístics.
Hem de donar sortida als problemes excepcionals–exempcions, incorporacions tardanes…-sense canviar el nostre comportament normal, és a dir, sense canviar la llengua triada per a l’ensenyament. Podem parlar amb l’alumne/a, ajudar-lo individualment, oferir-li material específic.
De vegades la qüestió lingüística no és més que la coartada d’una problemàtica més habitual i profunda que és la falta de disciplina i els comportaments conflictius. Si canviem de llengua els causants de la situació se sentiran reforçats de cara a altres situacions.
La tutoria és, segurament, la via més idònia per prevenir i resoldre els problemes lingüístics. Els tutors i tutores han de coordinar la comunicació entre el grup classe, l’equip docent i els pares i mares. En cas de sorgir problemes, és la persona més adequada per recordar als alumnes que ja n’havien estat detalladament informats en el moment de formalitzar voluntàriament la matrícula en aquest centre.
