I finalment, en el cinquanta-unè aniversari de les primeres provatures canadenques de col·locar el francès al nivell de l’anglès (1965), als qui posaren en marxa els programes d’immersió lingüística al País Valencià (1978-85), enmig d’un aclaparador silenci de descreguts, entre uns pocs disposats a evitar que s’agrejara la llengua que havíem mamat.**
El grande Homero no escribió en latín, porque era griego, ni Virgilio no escribió en griego, porque era latino; en resolución, todos los poetas antiguos escribieron en la lengua que mamaron en la leche, y no fueron a buscar las extranjeras para declarar la alteza de sus conceptos; y siendo esto así, razón sería se extendiese esta costumbre por todas las naciones, y que no se desestimase el poeta alemán porque escribe en su lengua, ni el castellano, ni aun el vizcaíno que escribe en la suya.
Segona part. Capítol XVI. El Quixot. Miguel de Cervantes Saavedra***
I
1 Introducció
Els punts que s’haurien de tenir en compte a l’hora de confeccionar un programa de Tractament de Llengües, indispensables, serien els següents:
– Que la llengua és l’instrument que condiciona els altres aprenentatges.
– Que les diferents àrees incideixen en el desenvolupament de les habilitats lingüístiques de l’alumnat. És per això que s’haurà de fer un treball interdisciplinari. Des de qualsevol àrea s’ha de comprovar i practicar l’ús lingüístic entès com a element indispensable de comunicació: comprensió oral i escrita.
– Que s’ha de planificar conjuntament com s’ensenya la llengua catalana, la castellana i les altres llengües del currículum tenint en compte els objectius.
– Que per tal que els alumnes sàpiguen les dues llengües oficials d’aquesta comunitat els professionals docents s’hi han d’implicar i comprometre.
– Que els centres d’ensenyament del País Valencià tenen el compromís de canalitzar que la llengua pròpia siga el punt vertebrador dels altres aprenentatges, i així, en elaborar el projecte lingüístic, han de definir els criteris didàctics que permeten organitzar l’aprenentatge de les altres llengües.
– Que els ciutadans han de ser plurilingües, en situacions de contactes entre llengües i vist que no presenta cap problema pel desenvolupament intel·lectiu de l’alumnat, però no neutralment plurilingües.
– Que el professorat de les altres matèries també s’ha d’implicar en el desenvolupament d’aquestes competències lingüístiques.
– Que la presència del català en el sistema educatiu és més necessària que mai, vista l’absència de la llengua pròpia als mitjans de comunicació de masses.
– Que una societat s’estructura en una llengua determinada i la seva pervivència com a societat distinta i específica en depèn.
– Que és sobre el sistema educatiu que pesa la responsabilitat de contribuir, encara que no exclusivament, al desenvolupament de la variant formal de la llengua.
– Que perquè els ciutadans puguen viure plenament integrats a la comunitat que els acull i garantir-ne la igualtat d’oportunitats, el sistema educatiu ha de possibilitar-los conèixer la llengua pròpia d’aquesta.
– Que el català ha de ser la llengua de l’ensenyament i que el procés de normalització ha de ser entès al marge d’actituds personals i considerat en el marc de la professionalitat que exigeix la feina d’educadors.
– Que la llengua és probablement l’àrea de coneixements més transversal que hi ha en tot el sistema educatiu i que s’ha de plantejar interdisciplinàriament al bell mig d’un aprenentatge continu i dinàmic (mai regressiu).
– Que la llengua no és un producte final, sinó una activitat i que cada nova aplicació obre pas a noves reflexions sobre la seva estructura.
2 Objectius
Redistribuir continguts comuns i específics de les diverses llengües que s’estudien al centre i adjudicar els primers a l’àmbit de llengua catalana, vehicular de l’ensenyament, seqüenciant-los de forma paral·lela i/o per cicles i nivells, evitant anticipar-los.
Els continguts Conceptuals innovadors es treballaran amb la llengua vehicular del centre i després amb l’altra. Caldrà tenir en compte unificar criteris de terminologia i evitar repeticions innecessàries de conceptes.
Els continguts Procedimentals que constitueixen l’eix de les llengües: llegir, escriure, entendre i parlar es treballaran en català i així possibilitaran els altres aprenentatges lingüístics i els de les altres àrees. Lògicament en alguns casos poden afegir-se’n alguns a les àrees específiques de llengua estrangera, sobretot pel que fa a modificar la temporització o el grau de dificultats.
Els Actitudinals es treballaran de forma comuna, en català, ja que és necessària una sensibilització envers els aspectes sociolingüístics d’aquesta comunitat.
*Parts d’aquests vint-i-un articles publicats a La Veu del País Valencià, entre maig i desembre d’aquest any 2016, formen traces d’un text que duu el títol Hay papas, habas y caracoles; se venden tórtolas y pastores alemanes. Aquest era el rètol d’un cartell minúscul escrit a mà sobre pissarra que hi havia en una proposta de bar a l’entrada de Tavernes de la Valldigna, d’on sóc, allà per les darreries dels anys seixanta del passat segle. Hem volgut retre homenatge amb aquests escrits a un temps i a una gent que no va tenir ni l’oportunitat ni l’ocasió d’experimentar la nació pròpia i va haver d’empassar-se l’estrangera. Hom s’equivocaria, però, si es pensara que aquella gent no sabia quina era la llengua i l’antic estat que havien mamat. In memoriam.
** El curs 1983-84 al País Valencià es varen incorporar al sistema educatiu, fora plantilles, un bon grapat de mestres -més de 400- per posar en marxa allò que anunciaria la imminent LUEV (novembre 1983): que el valencià anava a sumar-se oficialment al currículum. Amb anterioritat s’havien fet incursions a determinats centres d’arreu del territori -Baix Vinalopó, Safor, i altres- per provar de posar-se en acció. A les Illes, que assumeixen l’any 1995 les competències en educació, ja es treballava puntualment la immersió a segons quins centres de primària, de forma molt parcial.
***Sempre he pensat que alguns cappares de la Filología Hispànica a España no varen saber interpretar correctament El Quixot. No és cap obra feta per enaltir res que hi provinga, ans al contrari, és l’obra d’un avançat a l’època, que no entenia ni les ombres contrareformistes en què estava instal·lada Castella ni l’estretor de mires de gairebé tothom que la hi transita. A Cervantes l’experiència vital a Argèlia el va vacunar contra els estereotips que enverinaven una societat en estat de putrefacció, de rarificació. De fet, per poder tornar del captiveri -no sempre obligat- va haver de passar una mena de neteja espiritual, quan en realitat fou del cos –tan esquiu- que en disposà. Si el que pretenia era treure de la ficció una societat, aquesta s’hi emmirallà. I encara. La tantes vegades dita ‘llengua de Cervantes’ per matxucar les altres, ni que la parlaren 600 milions de persones, de Cervantes, com l’entenen alguns, res de res. Ell la veia en un pla de plena igualtat amb les altres; un detall que se li ha escapat sistemàticament a la Filologia Hispànica, i a tota la caterva d’energúmens mediàtics que se’n fan ressò.
