D’uns temps (I)

A Joan Fuster, clar. [A qui, si no?]

Nuestro vivir es (…) una educación del olvido.
“La postulación de la realidad”. Discusión. 1932. Jorge Luis Borges.

Un temps, en un racó qualsevol del nostre país, tampoc no fa gaire, i l’hàbit ha quallat segurament per sempre més, es podia comprovar com havíem mudat d’ésser quasi en exclusivitat allò que havien estat els nostres avantpassats, un poble de rel catalana de fronteres estables, i ens havíem convertit en botiguers dels forasters. Érem, abans, perquè no hi havia presència aliena ni contacte amb estranys, monolingües catalans, amb algunes comptades excepcions, competents oralment, i prou. I de sobte, quasi, ara érem bilingües esforçats.

La immensa majoria de les persones de les comarques catalanes històriques del País Valencià vivien i es morien arrecerats en uns costums culturals que eren herència directa d’aquells emigrants del nord –i de les Illes- i els seus descendents que s’establiren, en onades successives, entre els segles XIII i XVII. Aquesta mobilitat interna es paralitza en perdre la guerra contra el botifler el segle XVIII. Quan la rèmora que imposa la submissió comença a moure pren la forma de colonialisme de masses extern. Són els anys seixanta del segle XX. El segle XIX passa sense pena ni glòria –tot i que amb més penes que glòries-, i amb l’exèrcit com a única eina efectiva de bilingüització. I l’Església, clar. Però es pot dir que els usos populars no es modifiquen substancialment, perquè l’Estat és ben esquifit en recursos competencials universals, i fins que no arriba l’escola arreu la gent no utilitza la llengua castellana en àmbits formals. No en sap.

La colonització també s’ajuda dels mitjans de comunicació de masses, coincidents en el temps amb l’adveniment de l’oci estiuenc. Ens fem botiguers i aprenem de parlar en castellà per l’escola i la televisió quasi al mateix temps. La nostra immersió lingüística en la llengua del visitant havia començat. Però aquest nouvingut no es comporta de bon començament com un turista més, sinó com un senyor que ocupa un territori guanyat. I nosaltres, tot d’una, tampoc no ens comportem con un subministrador de serveis, sinó com un vassall enlluernat.

Teníem antecedents que ens mostraven el camí. A ca nostra, des de feia molt de temps, sovintejaven els casos de deslleialtat lingüística de pertot, per cadascuna de les capes socials, sobretot entre els més poderosos, però també entre els arribistes de darrera hora, ja siga en la versió camperol vingut a ciutat, o pobletà de butxaca crescuda, el cas és que la substitució anava fent camí i la manca de transmissió de la llengua als fills s’obria lloc, tot i deixant escletxes cada cop més profundes entre un abans no gaire llunyà i l’ara precipitat.

_{Josep Lluís Bausset, Joan Fuster i Ramon Trullenque}

Els anys seixanta i setanta, els de la cuixa rostida a la costa –si ho dèiem a la manera d’aleshores-, varen fer via en aquest sentit. Eren els temps moderns per a una societat desplaçada ja dels usos formals de la llengua, que recorria sempre a la soca aliena per fer-se entendre, i que ara temptava també de mostrar-se submís a l’altre nouvingut pel fet d’ésser-ho. Novetat del paisatge a qui calia agradar, de qui convenia treure profit, un passavolant de poques hores que es podia permetre luxes que els de casa no podien ni somniar, molts encara sota la llei del consum intern, i que pecava, si és vol, no cal defugir-ho, d’una mica de prepotència econòmica, d’exhibicionisme mercantil, la setmana justa que s’hostatjava a l’apartament de la platja, fent veure a tothom qui volgués mirar que no s’estava de picar de gambes a les barres dels bars, golafrejar calamarsos exquisits, xuclar de clòtxines excelses de mida reduïda, de les d’aquí, i fer dels tiradors de cervesa rossa i freda un sense aturall diví entre rius de plàteres de primeríssima qualitat, com poques vegades s’havia vist a l’hostaleria, val a dir, i pagaven i tornaven al dia següent a per més benzina, insaciables, en una fira del consum mai coneguda, ni de lluny, als pobles, que sabia de cassalles i cerveses i cacaus i tramussos, i algun extraordinari plat de vinagreta i saladures per obrir gana abans d’anar-se’n, cames ajudeu-me, a casa a dinar o a sopar. Un espectacle que parlava altrament s’oferia impúdic als ulls bocabadats dels estadants perpetus, fascinats. Ben cristians, això sí.

I els obrírem les portes perquè ens omplien les calaixeres de pessetes a dojo, com una segona onada de desenvolupament, ara contemporani dels mitjans de comunicació. La nostra era una societat travessada de novetats –l’eix mediterrani- on picotejaven persones que havien descobert el bronzejat de masses. Una societat estantissa, tret de pocs redols excepcionals, fabrils i comercials, que ja s’havia hagut de moure de lloc a clatellades des dels finals del divuit, per influència gavatxa, però sobretot era un grup de gent que poc o gens se’n sabia avenir davant dels temps moderns, desorientat de la procedència llur, com si les coses passaren en altres llocs i després ploguessen a casa sense ordre ni concert, d’aquí, d’allà, d’origen desconegut, imprecís, sense centre.

Aqueix era el cas, una concentració de persones valencianes i encara, perquè els d’Alacant ben aviat se’n sentiren distanciats, distrets de la capital, pels voltants dels inicis dels vint, i Castelló se’n sabé allunyar ja pels seixantes. Totes dues entre la dictadura de Primo de Rivera i la lleu obertura del règim franquista, i ho feien d’una València incapaç de desprendre’s de les pelleringues de l’horta i alhora impotent de transformar-les, presa del seu passat que acabarà odiant. Es podria dir que qui primer es deixa anar i amb ella la resta del passatge, com en els pitjors casos de naufragi, fou la capital del regne. I així les coses, amb prou feines un alacantí podia saber-se mig reconegut per un orellut, i a l’inrevés. O un pobletà amb la capital, si no era per visitar la casa del xavo o el barri de senyores.

Però els forasters no deixaven d’arribar, de dins, de més a prop, de fora, no tan lluny o sí, de devora que quasi comparties taula amb ells històricament, o afegits de darrera hora que acabaven fent-te veure que el foraster, finalment, eres tu. Costa de fer entrar al corral un ramat de la mena que siga si no és que hi ha un referent, i nosaltres l’havíem perdut, tant si venien de la capital, que vés a saber d’on era realment que venien, com si feien el xurro, si parlaven gal·lès o anglès, o si directament et feien veure que ells eren els vertaders ciutadans de la terra que tu ocupaves, que en realitat tu només eres una aproximació a un projecte a extingir, una incomoditat a superar, un no se sap què enmig del paradís que els altres, ells, havien escollit per fer estada, llarga o curta, tant els feia, perquè ens havíem convertit de la nit al matí, com qui capgira el mitjó per fer veure que les coses han mudat, en els forasters a ca nostra, en provisionals hostatges d’unes terres que periòdicament ells vindrien a ocupar com a vers senyors, amb la llengua vertadera, els usos i costums universals, els grans i únics, els que de debò feien quall, i no aqueix aiguabarreig, confusió sense trellat aigualida a més a més, de poca consistència –de sang d’orxata- que érem els d’aquí de sempre, a dir dels altres, clar. D’un nosaltres havíem passat a ser uns de pertot un poc, d’onsevulla menys valencians d’origen català. I ara!

Un temps, la coincidència de les coses feu pensar a més d’un bon jai que la lluita contra la dictadura, que arremolinava a moros i cristians en una croada contra la manca de llibertat, la injustícia, i altres herbes, canviaria la nostra condició de subalterns. Qui sap si mort el gran ca hom respecta el que som, ens dèiem, i volaren les quadribarrades devora de martells vermells, i els Països Catalans semblaven possibles, els aplecs esdevingueren norma de la casa arreu del territori, de la mà de sants hòmens que ens guiaven, bones persones segur, excepció feta d’alguns que amb el temps volgueren canviar-nos, i ho aconseguiren –poder devora- fins i tot els mots que podíem i havíem de pronunciar.

La il·lusió brollava per les cantonades dels carrers i va arribar a fer pensar que els governants progressistes hi estaven per la feina, però la feina els la férem debades, aquells que pensaven que, innocents, un nou context s’obria davant seu, nostre, la conjunció d’un poble i una llengua, l’opció efectiva d’expressar-nos, després dels anys dels miratges econòmics, per sempre més, en la forma dels nostres avantpassats. En foren multitud a cantar la bona nova, del nord i del sud, àdhuc ponentins.

N’hi havia un, però, que vivia sense gaires ganes, com va morir, Joan Fuster, que no ho veia gens clar. Per més fer, adscrit com estava a la soca marxista dels vents d’aleshores, temptava de fer-nos veure que el nostre era un cas de tot o res, de tots o ningú, de control absolut dels mitjans de producció –també els que fan moure els usos lingüístics- i una plèiade de seguidors, de bon començament –anys 70, per fer-ho breu- li atorgaren el plàcet. En esdevenir-se –una més- la Batalla de València i perdre-la –entre altres coses perquè aquells progressistes s’havien fos en la mar de les progressions personals- el seu discurs –senzill d’entendre en qualsevol lloc- va passar a convertir-se en l’origen de tots els mals possibles del nostre desfermat poble valencià. Qui havia de morir com havia viscut, sense ganes, hauria de veure com finalment passava l’oportunitat de redreçament conjuntiu, i com les falses promeses d’un temps recent –les flàccides esquerres- esdevenien fermeses que cloïen per sempre més opcions de canvi vertader. Com el projecte moria.