“La postulación de la realidad”. Discusión. 1932. Jorge Luis Borges.
II
Tot va passar molt ràpid i de la flamarada inicial –més d’un milió de persones pels carrers de la inexpugnable- vàrem passar a les consignes prohibicionistes que negaven l’evidència –que som catalans de nació- i a creure’ns que si fèiem bondat hi tindríem alguna opció real de poder -vosté primer-, i així fou com arribàrem a les primeres rebaixes –valencià sí, clar, però no tant que ens puguen titllar d’extremistes i radicals, i això d’aparèixer al costat del català, ni de lluny. Anys vuitanta.
Els noranta s’obriren perquè altres pogueren progressar i anestesiaren la paràlisi amb què deixaren els anteriors la qüestió sociolingüística, que alguna cosa semblava que haguessen pogut arribar a fer en segons quins aspectes, però que no veien massa clar i facilitaren el camí dels nouvinguts per enllestir el cop de gràcia. Ni aigua als pretesos valencians -i/o catalans-. Ni aigua als quatre mestres que seguint les indicacions socialistes s’havien cregut la bona fe d’aquelles fal·làcies –fem bondat. La irreductible fou la primera en caure, i des d’aleshores. Poc després s’enfonsa la Generalitat. Fuster ja no ho va veure.
No hem aprés res. Res de nou. Ja fa vint anys llargs de la mort de l’únic assagista de renom del nostre país i continuem on érem. Assetjats del tot a l’ínclita, espaordits a la blanca i corpresos al castell. Ara ressonen càntics d’un temps, reduïts, però, a escenaris tribals –i que déu, si vol, em perdone- que poc o gens intervenen més enllà de la platea. Si els vuitanta –setantes- la gent d’arreu es mirava el fenomen com encara arrelat a una remota vigència –el nom Països Catalans hi era inscrit a la quadribarrada, un nom i una senyera perduts de fresc a la recent escomesa-, els noranta estava prohibit parlar-ne–tret d’alguns quasi expulsats del sistema- i amb els ressons epigonals dels inicis del segle nou, tot i al bell mig de les expressions de grup, amb prou feines s’hi exposa d’amagatotis imprès sobre un blanc que evita les barres. Els límits entre Salses i Guardamar, els esforçats joves d’ara no els poden articular obertament, i la travessa de Fraga a Maó és tan irreal com una promesa d’amor en ple temporal de llevant.
No hem avançat gens ni mica. Tot al contrari, ara expressen els mateixos de sempre les ganes virulentes que ens tenen a aqueixos que diuen gairebé i aleshores, i al remat mostren públicament que ara també, com abans, com els temps dels vassallatges, si poden, ens fotran ben vius. Però ningú no es planteja si no seria possible, perduts per perduts, arriscar-se i fer-hi front de cara al feixisme que ens vol rematats del tot. Ningú es planteja d’anar als tribunals cada cop que els actuals governants estatals, que són els mateixos des dels anys noranta, arrabassen una mica més de terreny a la soca única i mata de jonc a defendre. Què és el que ha de passar per fer-hi front, extensivament i intensa, a aquesta dreta que ens voldria negats del tot? Cal, potser, apel·lar a l’aplec del ferro ja o tornarem abans esclaus per sempre més, i la por ens serà estendard?
Hi havia molts factors que feien que la gent se sentís d’entrada pengim-penjam dalt del turó del trànsit, en veure’s voltada de tant de foraster de sobte. El primer, la manca d’escola i d’informació que poguera explicar mínimament i amb caràcter general què era el que estava passant. L’única evidència era que la llengua dels visitants parlava com es parlava al servei militar de tothom. I coincidia amb la que es feia servir als llibres, pocs, que s’havien vist per les escoles elementals de l’època. La novetat era que també era la mateixa que parlava la televisió i la ràdio, no precisament en aquest ordre. I també la dels bitllets que començaven a circular sense vergonya, en una societat encara més canvista que comercial, d’autosuficiència més que no pas de consum, poc posada a l’exhibicionisme financer.
En aquells anys pocs sabien ni què érem, els valencians, ni si érem res volgudament diferent i d’una mínima vàlua, la necessària per tenir-la en compte. I qui sí que ho sabia s’ho parlava internament, en algunes tertúlies precoces, a les cases particulars d’alguns avançats als seus temps, en alguna publicació poc divulgada i menys llegida. No havíem arribat a la majoria d’edat els nascuts els anys del boom demogràfic, econòmic, social. A la universitat només anaven, si més no fins a les darreries dels setantes, aquells de bon bressol i millor educació cristiana. Per dir-ho d’alguna manera, n’eren molt pocs els que estaven qualificats a parlar amb propietat de la nostra condició històrica. Solien coincidir, a més, amb professions liberals, adscrites a un poder econòmic i tingut en compte, però no evidentment a les cavernes del règim. Si de cas, alguna coneixença a nivell local, si era que el batlle de torn no resultava un brètol d’exultant comunió diària. De l’esclavatge del codi, no obstant això, no se’n podien desfer absolutament, ni remotament, pel fet d’haver de viure, finalment, en aquell format imposat pels vencedors, al cap i a la fi.
Poc després, i no gaire, va semblar que tothom hi anava a estudi i sabia de tot. D’una banda es menyspreava el col·laboracionisme que podia haver-se mantingut amb les escorrialles del règim, tot i que de procedència notable i assenyada –els ciutadans que ajudaven tant com podien a que les coses anaren millorant i posaven a la façana de casa una banderola valenciana, de franja blava-, per molt que procuraren una aproximació a les noves tendències. D’altra, es volia arribar tan prompte com fos possible al lloc d’on se suposava que veníem, i rebíem les envestides pròpies i estranyes que asseguraven que aqueixa era una via –cada dia les evidències de les posicions polítiques així ho anaven demostrant- sense futur, i que tard o d’hora hauríem de recular. El carrer va dir unes coses –segurament abduït per l’atracció de finalitzar amb un sistema de coses insuportable- però les urnes en varen dir unes altres. I els guanyadors varen tenir molt clar de fer de l’estat encara per fer una cosa encara inacabada. Eternament insuficient.
Els historiadors diuen que el Ferran –d’Isabel, marit- no va haver d’actuar amb més fermesa sobre la part pròpia del condomini perquè poc o gens podien oferir a les butxaques reblertes de la pugnant Castella les empobrides terres dels estats Catalans i Aragonesos. Era més feixuga la feinada d’haver d’haver-se-les amb les corts respectives, sempre corretjoses de convèncer, que els guanys que se’n derivaven, si és que n’hi havia. La tradició pactista era desconeguda entre l’aristocràcia i la noblesa del secà d’interior i el poder reial ho era amb caràcter absolut. Els comuners foren el primer senyal de revolta comercial –per la llana importada- que es dóna, i just passa un any després de les Germanies -1519-, exemple de resposta popular a un abús de poder sobre els furs. Tot i que els historiadors diuen que entre els dos fenòmens no hi pot haver correspondència, em sembla que la trobaríem.
Vidu ja, Ferran només fou rei de Castella dos anys. No deixava de ser considerat foraster. I així ho fou tot el territori de l’antiga Corona Aragonesa respecte de Castella, si més no fins el segle XVIII, en què és incorporada per la força de les armes i assimilada a les lleis castellanes. Precisament per això no s’entén que els nostres visitants massificats, tot i que foren atesos com a prínceps per pràcticament tothom, no acabaren d’acceptar que el terra que trepitjaven no era Castella, sinó una altra cosa –Espanya?- encara per fer. Se li assignava al tot els trets d’una de les parts, i com per no fer-ho massa desvergonyidament li havien canviat el nom –Espanya?-, i fins i tot el nom de la llengua que parlaven –espanyol?-, que havia mudat de condició i ara era imperial, com en els segles XVI i XVII, quan encara érem els catalans forasters de l’imperi, per bé que hi formàrem part.
En altres bandes del món ja s’havien donat casos reeixits d’assimilació completa i total d’un poble, o més d’un, i no gaire lluny de ca nostra, com és el cas del francès de l’Îlle de France, a canvi, però, d’alguna cosa. I no únicament de garrotades. Ésser ciutadà i no esclau, a les darreries del segle XVIII bé pagava la pena. A nosaltres sempre se’ns ha dit que el XVIII ens va fer entrar en la modernitat contemporània i ens va allunyar definitivament de les estructures medievals, i segurament tenen raó. El que no ens diuen és que posats a deixar de ser medievals bé ho haguérem pogut fer el segle XVI directament, participant d’un doble comerç Atlàntic / Mediterrani envers l’Orient pròxim, que eren els nostres llocs naturals, els de la Corona Catalana, si no ens hagueren anul·lat d’ofici, senzillament. O encara abans, en el segle d’or català, si no s’hagueren despistat alguns de llurs obligacions. Pretendre lleialtat quan va arribar la possibilitat de desfer-se’n del jou Castellà era demanar una mica massa. I la història continua, amb l’arribada del turisme de masses: unes gents a unes terres que mai han estat ni de lluny del seu bressol, i considerar que els havíem de parlar en la seua llengua. I ho fèiem, ho fèiem. I tant! Tan bé ho fèiem que semblava una competició. Hom s’acarnissava a demostrar-li al veí que en sabia més que ell de parlar-ne, la llengua del foraster. Feia senyor a les illes, front al pagès. I feia culte a ca nostra, front a l’analfabet. A Catalunya feia de bon veure, comerç pel mig.
