*D’unes renúncies
A Joan Fuster (25è aniversari de la seva mort)
No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.
El miralla de l’ànima. Invasió subtil i altres contes. Pere Calders
II
Pel que fa a la llengua, la LUEV permetia molt més del que s’ha assolit, però ja està una mica velleta. En aquests moments s’imposa una nova Política Lingüística. Ara bé, mentrestant arriba una Llei de Normalització Lingüística, podríem exigir que es complira aquella. Posem, per exemple, el cas recent del trilingüisme a Galícia, que era el model que es volia –Font de Mora- també per aquí. La raó de posar-se fort en contra era que, per una banda s’havia de complir amb el manament legal de la competència, i per altra s’imposava que el professorat renunciara a la metodologia per aconseguir-ho, si la L1 de l’alumne era la castellana i el pare ho exigia. Una contradicció, clar. Eternament perpetuada entre nosaltres, perquè ni la doble competència està ni de lluny assegurada, ni l’opinió dels pares es té en compte ni per una espitllera. Han de ser encara les sentències judicials les que possibiliten obrir o mantenir línies, si no evitar que es tanquen.
Així que el *Decret de Plurilingüisme era una alternativa acordada a la LUEV, i escrupolós? I què fem amb la nul·la competència en llengua pròpia d’una immensa part del nostre alumnat? Ho millorarà el Decret? O la silenciem, també, aquesta evidència? Basta que comprovem quants exàmens en la nostra llengua es contesten a les PAU. Un 1%? Un 5%? No passa d’aquí. Inseguretat lingüística i jurídica. No m’atreviria a dir que el Decret respecta escrupolosament la LUEV, com també s’ha afirmat –fins i tot per part del TSJCV, en sentència ferma que obliga l’STEPV a pagar costes. Més aïna la focalitza a la baixa, i n’augmenta la precarietat del bilingüe. Farà encara més residual l’ensenyament en valencià. De fet, en els PPEV s’haurà de fer una àrea en anglès i una altra en castellà, quan ara podia no haver límits per dalt de presència d’àrees en valencià. I contràriament, la pretesa progressivitat dels antics PIP, ara PPEC, es frena de cop. D’altra banda, es fa difícil, si no impossible, treballar plegats –Tractaments Integrats de Llengües i Continguts /TIL – TILC- si el context és advers; si de fet hi ha una revifalla de cancel·lació d’un model –l’escola en valencià. Però s’insisteix en la línia del voluntariat.
El nostre sistema educatiu, fet passa a passa per uns mestres voluntaris, sobretot, que varen saber apropar-se els pares convenientment, gairebé sempre contra els interessos dels polítics, passats els anys de la il·lusió primerenca, s’ha encallat, i retrocedeix, havent deixat una foto fixa provisional del 15-30-60 –i encara, que les xifres, segurament, no són realistes. Però no per la LUEV i aquest Decret de Plurilingüisme, que no aferma, ni de bon tros, el que la Llei exigia, la doble competència, i per tant li és advers, i denunciable, sinó per la tradició nostrada de no reclamar drets que el legislador ens atorga i que l’executiu ens nega.
Sempre ens quedarà l’opció de veure un canvi polític, o emigrar. A les Illes ja no, perquè contràriament a allò que es diu i es repeteix –que era un sistema semblant al del Principat- era més aviat una badadura de dues parts que s’ignoraven. A Cañellas mai li va importar un pebre què es feia a les escoles. A Soler no li va donar temps de saber-ho. A Matas la bona vida pairal de ciutat l’encegava. Al Pacte de Progrés se li va passar l’arròs i no va saber –ni voler- fer el Decret de Català, i fer-ne pedagogia. A Bauzà, ja ho sabem, el canvi lingüístic i demogràfic sobrevingut li ve de perles. I a Catalunya? Ara mateix una incògnita, i una esperança. Feia anys que no se sentia l’expressió PPCC en un acte institucional al PV –dissabte de dolors “(abril de 2014) a la Facultat de Filologia de la Universitat de València-, i ja era ben hora. De què ens ha servit evitar-ho tant de temps. De ben poc.
A primària, segurament, les coses són diferents. Hi ha més compromís. A secundària el món és un altre. A la pràctica totalitat dels centres de les Illes Balears, per exemple, el Decret Roger de 1995 –mínims del 50% en català- no s’ha arribat a assolir, ni de bon tros. I ara el TIL. I aquí, a ca nostra, sabem quants PEVs són irreals? Quants grups de batxillerat no veuen el valencià tret de l’assignatura? Quants alumnes el dret dels quals –doble competència- no s’ha tingut en compte? Francament, si no es fa obligatori l’ús, el nostre docent no la usarà mai, la nostra llengua. Mai. Tret dels de sempre. Els voluntaris del principi. Un canvi, que tot i possible, serà llarg, qui sap si tan llarg que el procés acabe involutiu –cosa que d’altra banda, malauradament, ja s’ha iniciat.
Per això sobta entre nosaltres la referència a una altra Política Lingüística, perquè implicaria l’existència d’una primera acció en aquest sentit, i no queda prou clar que l’haguérem tinguda. Si recordàvem una mica com varen anar les coses, una secció amb aquest nom a l’organigrama executiu en temps del primer PSOE, i una tímida disposició a treballar en la línia d’allò que podria ser una planificació lingüística, sobretot a l’interior de l’administració autonòmica, va existir de fet. Si ho va fer amb la intensitat requerida, en uns moments d’il·lusió general, i amb l’extensió decidida, perquè no poguera mamprendre el camí del retorn, això ja no està tan clar. Un procés de normalització lingüística, que porta aparellada la recuperació dels espais formals i informals, públics i privats, per a la llengua a reposar, mai no es va encetar de debò. Durant un temps, i poc, es varen col·locar pedaços per acontentar els sectors més reivindicatius –l’escola, per exemple, però segons la fortalesa de la demanda dels pares i en cap cas es posava en dubte el dret a renunciar. En altres, més visibles però menys compromesos, per no ser drets fonamentals en sentit estricte, va semblar que havia de ser que sí, però tot d’una es va veure que no ho era tant –mitjans de comunicació de masses, amb la renúncia expeditiva de bon començament a fer les coses ben fetes, pels no doblatges, per les paraules prohibides, per la ràpida segregació del recurs en favor d’unes posicions determinades, i altres usos fraudulents. La nostra era una Comunitat Valenciana nascuda de la renúncia explícita. A ser poble valencià, que assumia que quasi un 40% de la població no ho havia de ser, si no volia. I que quedava exempt de conèixer i/o acceptar el més mínim tret –ni la llengua- de valencianisme que hi poguera surar per la superfície. El nostre era un projecte que naixia del convenciment que no havia de molestar el veí en res, oferir-li els avantatges de viure-hi en la part menys productiva del territori, però sense exigir-li res a canvi, ni el reconeixement de la nostra existència diversa. La nostra era una identitat de subalterns, de segona o tercera línia, capada d’antuvi per poder-s’ho ni creure, això de la identitat, o a tot estirar per poder-ho fer en l’exercici de les tradicions més encotillades, fetes més per al bon servei de l’altre, que no pas per a la integració interna del grup. Ni havíem de destorbar gens ni mica a l’altre en usar les escorrialles d’identitat que pogueren quedar, ni ens havíem de semblar en res – ni en el nom de la llengua, ni culturalment- a aquells amb qui, malgrat tots, compartíem orígens i identitats. No, no hi hagué cap recialla de voluntat seriosa i rigorosa de recuperar cap espai per al poble valencià, i des dels noranta ençà la sistemàtica de cancel·lar i anul·lar els mínims espais oxigenats aconseguits, ha estat una constant de la pràctica xenòfoba i genocida de l’executiu de la dreta contra aquells bressols imaginables que s’hagueren pogut acabar constituint. Política Lingüística? Una altra? Si no és que consideràvem un procés de redreçament la prohibició i la censura dels mateixos valencians cada cop que algú s’entestava a dir de si mateix, en valencià clar i senzill, que la seua condició de possibilitat de ser-ho passava per agermanar-se amb la soca comuna catalana, no hi vegem cap estructura que meresca aqueix nom. Si no és que preteníem assignar-li al projecte del voluntariat –sense el qual ja no respiraríem- un atribut que únicament poden contenir els aparells del legislador, la constància del govern i la clarividència del jutge, tampoc no hi veiem res que se li assemble. Si haguérem de fer una autocrítica, potser han estat massa els anys fent veure que era possible una cosa que tothom ha sabut de primeries que no assolia els graus de complicitat necessària perquè la massa crítica engegara la reacció. Complicitats interessades, en canvi, a seguir mantenint l’aparença d’una normalitat tranquil·la i assedegada; la necessària presència en determinats organigrames de persones implicades i assenyades; la volguda imperícia de l’estatisme més temerari d’altres que feien veure que es movien; l’exclusió de la més mínima dissensió al bell mig dels plantejaments oficials – en el poder o devora- tot al llarg de la nostra història recent; aquests acords de no desentonar són les notes dominants de la partitura que s’ha escrit entre tothom que ha volgut participar – i l’han deixat, clar- a ca nostra d’ençà de la malnomenada transició política. Una transició sense polítics que s’hagen merescut el nom, que la cosa més extrema que varen arribar a fer fou l’Estatut de l’any 1982 i la LUEV de l’any següent. Un país sense norma creïble, exposat a les inclemències de les tempestes més febles, sense rumb, sense llengua pròpia apropiadament acceptada, sense gaires horitzons clars a les envistes, un grum del tot incapaç de fer quall a dretes, i precisament matxucat per no saber encara què és ni què vol ser.
*Referència a aspectes d’abans de les eleccions de maig de 2015
