Hem d’esperar que, a partir d’este moment, no sols la casa de Joan Fuster, ara convertida en museu, siga un far no únicament per als investigadors i investigadores, sinó per a una societat valenciana que s’ha vist òrfena de l’intel·lectual suecà durant un període de temps massa llarg, un temps de sequera irrecuperable, un temps estèril. Confiem que Fuster, un assagista amb un estil d’escriptura i de dialèctica que l’ha salvat de l’arna de l’oblit, siga recuperat als aparadors i prestatgeries de les llibreries de les comarques, siga llegit als instituts, siga recitat pels monologuistes com un Voltaire valencià, siga debatut a les tertúlies radiofòniques i televisives i torne a estar a les tauletes de nit de lectors i lectores de totes les edats.
Amb això, vull dir que el llegat intel·lectual de Fuster no es pot convertir en una làpida luxosa i asèptica, sinó en una allau de recursos didàctics i pedagògics per a àrees de coneixement no sols referides al valencià, sinó a la filosofia, a la història, a la literatura, a la geografia, etc; per a una metodologia basada en la reflexió, la conversa i l’aprenentatge interactiu, dialògic, com a ell li haguera agradat.
Joan Fuster ha estat un exemplar d’intel·lectual inclassificable, com una peça solta d’un trencaclosques que no podem encaixar en un altre. És evident que podem reconéixer-li influències intel·lectuals i, segur, que més d’una feblesa literària però, realment, Fuster tenia un estil propi d’escriure els seus llibres que el descontextualitzava amb més energia que s’invertia per tal de contextualitzar-lo. Una manera d’expressar-se sempre fresca et conduïa per un text farcit d’itineraris, d’amagatalls i de frases que lluïen com unes joies deixades caure a l’atzar però que desxifraven el document sencer sense malgastar massa bastidors literaris.
Per a aquells que vam tindre la sort de conéixer-lo i creuar unes frases amb ell en una conversa amb un cert trellat, Joan Fuster era un intel·lectual amb el cap ben moblat, un erudit que també era capaç de raonar de qüestions trivials i treure el suc necessari per escriure un article de premsa o delimitar un hipotètic treball d’investigació que a tot el rogle de raonadors i escoltaires ens pareixia urgentíssim i necessari. Tot i així, este virtuosisme col·loquial no lleva ni un gram de mèrit a la seua prolífera obra assagística, periodística i investigadora, ben al contrari, hi afegeix un ingredient exòtic a un intel·lectual proper, accessible i militant.
A partir d’ara, seria desitjable que s’hi succeïren els homenatges, però els millors de tots seran la recuperació de les obres de Joan Fuster per a les aules, per a les cases de cultura, per als clubs de lectors i lectores, per als teatres, per a les biblioteques i per als TIC. Quant al museu del carrer Sant Josep, és una iniciativa de gran calat per recuperar la figura, l’obra i el llegat d’un assagista valencià encara viu en les seues paraules.
