Dit açò: “Que comenci l’aventura!”
Cada pallissa, cada insult i cada vexació es tatua a la nostra pell. Queda impregnada per a la resta dels nostres dies i mentre les persones que ens han assetjat escolarment segueixen formant part de la societat com si res, nosaltres hem de viure amb aquesta condemna i humiliació fins que un bon dia decideixes contar tota la veritat i enfrontar les teves pors. Encara recordo als meus vint-i-quatre anys els colps que em donaven al sortir del col·legi. L’infern va continuar a Secundària i Batxiller. Aquesta és la meva història.
El meu nom és Victoria i visc a un poble de l’interior del País Valencià. Vaig sofrir a les meves pròpies carns: assetjament escolar, maltractament físic i psicològic.
He arribat fins aquí perquè m’he adonat que la meva por és la victòria d’aquells monstres. Fer el pas endavant és summament difícil i més quan no has tingut més vida que la de les “hòsties” que et fotien dins i fora del col·legi dels 5 als 19 anys, de forma continuada i sense parada estiuenca.
Si escric aquestes paraules és perquè vull denunciar públicament a totes aquelles persones que varen girar el cap quan veien al carrer, a plena llum del dia com aquells covards em donaven una pallissa, darrere d’una altra.
Encara que sobretot estic aquí per mostrar que hi ha vida després de l’assetjament escolar. Per ajudar i donar el meu suport a totes aquelles persones que estan vivint aquest patiment constant. En aquest espai teniu un lloc per a vosaltres, perquè no sou invisibles, perquè formem part del dia a dia i volem que això canviï d’una vegada per totes. Volem l’aturament d’aquesta atrocitat i, per a poder fer-ho, la gent ha d’entendre que sentim, que estimem, que patim i que riem i plorem com ho fan els altres.
Junts farem possible que aquesta batalla incansable sigui d’una vegada per totes un malson que al despertar puguis anar pel carrer com tothom, amb llibertat, sense pors, amb alegria, sense témer.
El primer que cal fer és no silenciar-ho. En el meu cas va ser així. Tortura absoluta pel fet de voler mantindre al marge la meva família. I tant va ser, que prompte van començar a arribar-hi les males notes del col·legi. Però és clar, el que no sabien era que jo no patia cap retard, ni cap dèficit d’atenció com feien creure els mestres als meus pares. Les xiques t’humilien mentre els xics et fiquen el peu per a caure davant de les escales. Tot i que les mestres veien el que passava, giraven el cap, com afirmant que pegar-me fora un acte consentit.
Sonava la sirena del col·legi i cada dia havien de pensar-hi una nova estratègia per a poder sortir invicta d’aquella situació. Cada dia era un infern i quasi mai solia sortir il·lesa. Així era com el meu silenci em condemnava. Però, si estàs llegint aquest article ficat en la nostra pell. Tanca els ulls i imagina’t com tota una classe comença a dir-te: “Puta, guarra, porca, grossa, lletja, inútil, malparida, merdosa…) Un dia, i un altre, i un altre…
Per cada història, per cada nom, per cada víctima. No hem de permetre que cap escola i/o institut tanqui els ulls. No hem de permetre que els pares donen l’esquena a una bruta realitat. Que no ens diguin que mai arribarem a res, que ens escoltin, que siguin més les associacions i llocs públics els que donen veu i ajuda. Que fem una comunitat entre nosaltres per recolzar-nos mútuament. Perquè hi ha vida. Hi ha vida més enllà del Bullying.
Resiliència. M’encisa escriure i llegir des de ben petita, la fotografia ha passat de ser un hobby a quasi un treball perquè era una somiadora que construïa el meu propi món. Em vaig fer forta perquè volia aconseguir el meu objectiu, estudiar. La vida després de l’assetjament escolar no és gens fàcil. L’assetjament et deixa un gran buit, una cosa que mai se’ns podrà tornar, el temps. Aquell temps que era nostre i que no el vàrem viure amb intensitat per por a sortir al carrer, per mostrar-nos tal com érem.
Et fiquen etiquetes. Sempre ho seràs. No importa el temps que passi. Fa escassament un mes anava pel carrer quan em vaig trobar amb els meus agressors. Van començar a insultar-me. Amb vint-i-quatre anys i encara ho fan, mai tenen prou, és la impotència, la ràbia que tenen de veure com els que patim bullying continuem amb la nostra vida. Fan fàstic amb les seues lliçons de moral tot i que haurien d’estar complint condemna pels seus actes.
Però no tots els xics ni xiques són com ells i elles. Com deia, hi ha vida. Hi ha amor. Hi ha amistat. És clar que a nosaltres ens costa més fer un dia a dia normal, tenim ferides. Ferides de guerra que ens deixen cicatrius, grans o petites que mai sanaran, que ens fan recordar el perquè de la nostra lluita.
I així va ser com em vaig convertir en pedagoga. Per a intentar comprendre per què em va passar a mi. Per a formar-me per a ajudar els altres. Per ser millor persona. Per no tornar-me fosca i desanimada. Vaig aconseguir atrapar un dels meus somnis. Ara, has de complir-los tu.
Per això, si penses que puc ajudar-te o vols que et contesti a alguna pregunta concreta, no ho dubtes en cap moment. Mai tinc la porta tancada. Per a vosaltres sempre estarà oberta. No deixeu de lluitar, somiar i canviar aquest món. Junts ho fem possible.
Digues NO a l’assetjament escolar.
