La realitat és que la meva infantesa no va ser tan encantadora com la de cap altre. Mai tenia una joguina sota l’arbre, ni tan sols teníem un arbre on anar a demanar un desig. A classe, inventava tots els regals que m’havien portat els reis mags i el dia que els havíem de dur sempre deia que havia estat una distracció i que me’ls havia deixat a casa.
Possiblement, per a algunes lectores o lectors, aquestes línies per a obrir boca amb l’article els semblen una mera invenció meva. Això mateixa pensava jo amb onze anys: “Tot podria ser un malson”. Encara així, cal abraçar els arrels que ens han fet créixer i progressar a la vida. Aquesta va ser la meva infància i, m’agradi o no, no puc fugir d’ella com si tal cosa.
Per aquesta raó, per a progressar i per a ser allò que ens diuen que hem de ser, vaig decidir que estudiar anava a ser la meva sortida. Quan vaig finalitzar els estudis de Pedagogia, no ho podia creure, ja hi era. I allà estava el meu pare Ramón, mirant com la seva filla havia fet el que ell no va poder perquè als 7 anys ja estava treballant a la fàbrica. Mai podré agrair-li tot el que ha fet per mi, no el puc estimar més. Gràcies a la seva constància puc dir que sóc el que la societat diu que he de ser.
Encara així, amb el pas del temps, reflexiono i penso: “Qui ens anava a dir que la vida no seria com ens havien dit”.
Ara, amb 25 anys i sense un treball digne, ni qualificat, ni pagat, miro enrere, amb enyorança, aquell temps on la societat, aquella que gira el cap davant aquestes negligències, ens obliga a ser. Qui em paga ara tot aquell temps de vida que no torna? És clar que la bona educació i els estudis valen el seu temps, però viure en carn pròpia allò que va sentir el meu pare és com tornar a una època on el cap tenia sota la seva mà el poder de fer amb tu el que vulgui.
Em sento estafada per la societat. Tinc una sensació de desil·lusió, pena i ràbia per no haver pogut elegir el meu camí. Potser avui en dia seria la meva cap, potser tindria ganes d’anar al llit amb un somriure, potser aquest nadal tindria un regal sota l’arbre… I tinc dubtes. Molts dubtes. Per què no hem de lluitar per ser qui som? Per què estem condemnats a fer cas al camí que hi diu la societat?
Respon-te a tu mateixa o deixa el teu comentari a l’article.
