Encara recordo aquells matins en què el despertador sonava a les cinc de la matinada i que anunciava que una nova oportunitat estava per vindre. Alçar-me amb menys o més ganes, vestir-me a corre-cuita i agafar el primer que veia per a no fer tard al Renfe Moixent – València. El mateix que actualment encara marxa amb bus fins a l’Alcúdia de Crespins. Però, sempre treia un somriure perquè em sentia que tenia un paper important anant a la facultat i així fer força per a tindre un lloc al món laboral.
Aquells moments van passar a la història després de la graduació. Aleshores sí que va començar la vida real. Molts la descriuen com un joc de pòquer on tothom té les seves cartes i cadascú ha de saber jugar amb les seves. Jo penso que és com una jungla.
Sota el meu punt de vista ara que ja no hi sóc estudiant opino que el primer que fan malament és no dir-te el que hi ha d’arrere d’aquella casa nostra bonica i lluitadora, la facultat. Un munt de carrers i persones esperant-nos per a fer que els nostres dies siguin realistes. El realisme de no saber què fer amb la nostra vida. El realisme de no saber cap on anar. El realisme cru de tindre-ho tot i no tindre res.
Així és, qualsevol dia de l’any és bona data per a reivindicar els drets que tenim la joventut per arribar-hi a formar part d’un camí anomenat: Camí Laboral. Que no tindrem experiència perquè no ens la volen donar. I no som la generació que diuen que hi som.
A nosaltres NI ens deixen estudiar NI ens deixen treballar. Tant de bo haguera fet el màster d’Acció Social, però sense beca ni treball el vaig haver de denegar. Tant de bo tots els currículums que hi són arreu del món tingueren la mateixa sort que qualsevol altre, però no.
Té solució aquesta situació de parada laboral que patim tants i tants joves? Alguna persona es podria fer càrrec d’una manera real i útil del problema que té la societat avui en dia? Fem saber que si nosaltres no comencem a pagar els nostres impostos, al remat la piràmide caurà de tal forma que: ni treballem, ni formem una família, ni paguem impostos, ni fem estat del benestar, ni tindrem drets, ni cobrarem una mínima pensió…
Ficaré el meu exemple. Jo sóc una jove que té 25 anys. Estic graduada en Pedagogia per la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació i fa 2 anys que estic inscrita al programa de Garantia Juvenil i ara mateix també a l’Avalem Joves. La meva situació laboral és nul·la perquè no tinc experiència i cap dels programes anomenats anteriorment donen una resposta real per a la situació que patim. Això em repercuteix a la meva vida personal de totes les maneres. Malgrat tindre parella i tindre intenció de formar una família ens hem de conformar en veure els altres créixer emocionalment, ja que, és impossible fer-se càrrec avui en dia d’una criatura sense diners.
L’estat d’ànim és com una muntanya, un dia el positivisme surt per les orelles i d’altres no sortiria del llit perquè no em sento útil.
La situació és tan crua com una nit d’hivern al ras perquè no som nosaltres els que decidim no fer les coses. Però, volem aportar a la societat. Volem formar-ne part. Volem saber el que és tindre una responsabilitat. Som una joventut apartada, encara que som forts i valents. Lluitem i lluitarem pels drets que ens corresponen i pot ser un dia ho serem tot i no serem res.
