Mare, quin mal fem parlant valencià?

Estic recordant aquell anunci de televisió en què surt un pare conduint i el seu fill preguntant-li per què eren de l'Atleti. I pensant-ho bé, aquesta és la sensació que em produeix a mi tota aquesta polèmica. Preguntes, incògnites, deduccions que podria resoldre a base d’humor, però que molt al meu pesar, és ben dolent que persones que diuen ser del mateix país que tu estiguen atacant-te pel simple fet de saber parlar un idioma.
 
Sincerament, en aquest moment si fóra gallega o visqués al País Basc estaria més que cabrejada amb el govern central que no fa més que tindre autoodi cap al català menyspreant amb indiferència i passotisme el gallec, el basc així com altres llengües i dialectes.
 
Diuen que junts formem país però no volen escoltar la nostra veu. Cada volta que el senyor Joan Baldoví parla al congrés i diu veritats com catedrals d’altes, i Rajoy fa cares o carasses cap a les paraules dels valencians i les valencianes, te n’adones que realment és una provocació. En canvi, els nostres diners bé que els retenen. Per què no ens tornen els diners que són nostres? Jo voldria saber si els meus diners no parlen valencià, perquè si tant de fàstic tenen al meu idioma, igual de fàstic els hauria de donar els meus diners.

Tenen rancúnia contra la nostra forma d’expressar-nos, però en canvi bé que vénen a estiuejar a les nostres platges i, a més a més, encara els hem de donar les gràcies.
 
Nosaltres no som aquella part del cos on tothom pot defecar. Nosaltres som valencianes i valencians amb els nostres drets i deures. Amb la nostra cultura i tradició. Amb el nostre idioma i valentia per lluitar per ell. Perquè sí, jo sóc valenciana i parlo Català. Perquè no sóc catalana, però més m’estimaria viure a un país on ningú tinga por d’expressar-se  i estimar la seva llengua.
 
Els nostres iaios, les nostres mares, els tiets que no van anar a l’escola parlen valencià de poble i ben orgullosa estic que malgrat no sàpiguen dir paraules com “gairebé” o “aleshores” no tenen vergonya de res. Són elles i ells les nostres arrels que formen un camí de noves generacions. És a casa al voltant d’un bon arròs al forn on es critiquen i riem dels problemes.
 
Sota el meu punt de vista no entenc ben bé quina és la polèmica, ni tampoc entenc per què estan tan nerviosos per veure la nostra seguretat amb una cosa que s’anomena: CULTURA.

La cultura no resta, suma. Obri portes cap a un món millor. I res millor que finalitzar aquest article com va dir Ovidi Montllor:
 
“Hi  ha gent a la que no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català.
Eixa és la mateixa gent a la que no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.”

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat