No al 8 de març

Malauradament hem d'escriure sobre aquesta temàtica. I ho dic ben seriosament perquè és trist i irreal haver de fer-ho. Des de quan un home escriu sobre el dia de l’home? Qui va dir –i quan– que ser dona estava mal vist? Podem considerar el dia de les dones com el dia de la Marmota o el dia del Sida?
 
Any 2017 i continuem celebrant un dia que, a mi, personalment m’agradaria que no existira. Ens han etiquetat. Açò vol dir que encara no hem aturat el continu atac masclista sobre la nostra figura. Si aquest dia encara existeix actualment significa que encara no entenem el concepte de ser dona, de ser persona.
 
8 de març i hem de dignificar la nostra figura amb missatges potents. I torno a repetir, per què l’home no ha de fer-ho? Ens sentim menyspreades, ens ofeguen, ens maten, ens envien a l’atur per donar vida. I, a sobre, encara ens donen un dia al calendari. Doncs em sembla un vertader insult.
 
Jo no vull un dia al calendari. Jo no vull un cap de setmana amb activitats per a dir que sóc dona i que m’agradaria tindre el que em pertoca. Jo no vull ser un numero vuit.
 
A mi el que m’agradaria és que no haguéssim de lluitar pel que podria ser de totes i tots.
 
 
Posem un exemple. Estem a un treball i hi ha una dona i un home. Quelcom té dues idees bones per a fer millorar l’empresa. Si agafessin la idea de la dona, la societat diria: “L’han agafat perquè és dona”. Si agafessin la idea de l’home, la societat diria: “Mira, com que és home l’agafen”.
 
I aquests dos comentaris, per als dos sexes, són iguals de masclistes. Les idees no pertanyen a cap sexe, encara que –i torno a repetir– malauradament el món no sigui com explico i la realitat sigui ben dolenta.
 
Ara bé, a mi m’agradaria tocar una fibra sensible. Per què ens fem mal entre dones? Per què ens ataquem i ens insultem entre nosaltres? No se suposa que celebrem el dia 8 de març per a ser el que som durant tot l’any, dones? Per què no donem exemple?
 
Al llarg de la meva vida m’he adonat que són més les dones les que ataquen altres dones que al remat els homes.
 
I podria posar milions d’exemples. Començant per les companyes de classe i finalitzant per les companyes de treball o, fins i tot, a les reunions polítiques a les quals puc assistir dues voltes a l’any. No ens estimem, no ens agrada ajudar-nos entre nosaltres. I tu, benvolguda, que ara estàs llegint aquest article, també ho hauràs fet durant el teu recorregut.
 
Podem omplir-nos la boca posant frases sobre altres dones. Podem commemorar la figura de les dones científiques, però no agrada fer-ho una volta cada 365 dies. Perquè allà on el calendari no hi pot arribar hi ha una dona amb fills o sense fills lluitant pels seus drets cada dia. Allà on la rancúnia no aplega hi ha una dona al capdavant d’un projecte.
 
Som i serem sempre. Tractem d’evitar considerar-nos un dia i fem possible que la nostra lluita sigui patent i real tots els altres. Alcem dignitat un onze de juliol, fem-ho possible un dotze de maig. I trenquem eixes barreres que ens posen i que ens posem.
 
Finalment, m’agradaria escriure unes paraules cap a tu: “Jo sóc dona i estic ben orgullosa. Mai em van dir que seria fàcil, de fet ,quan era petita odiava tindre el mal de panxa mensualment. Després em vaig fer gran i sortia per les nits, allà a la foscor vaig comprendre que ser dona tampoc anava a ser un paper fàcil. Havia de fer com si parlés per telèfon o mirar cap enrere amb por, molta por.
 
De la roba ni parlar-ne. Els escots, les bruses amb coll alt,  els shorts... tot és criticable, fins al punt d’assetjar.
 
L’amor em va florir relativament prompte i allí estaven elles per a posar-me de volta i mitja. Que si era massa lletja, que si no podia estar un xic tan guapo amb mi.
 
I, ara, doncs ara, estic buscant feina i a les entrevistes em pregunten per la meva parella. Si tinc ganes de casar-me o si tinc ganes de follar. Mai entendré què té a veure que jo sigui bona en una tasca amb què jo pugui o no fer l’amor.
 
Ni totes estem al mateix sac, ni totes som iguals. Encara així espero que superem ben aviat el nostre complex d’inferioritat, perquè quan la pròxima generació sigui gran pugui veure amb normalitat que una dona sigui lliure.”


 

Comentaris

Mavi Ferrando València
2.
M'he sentit realment alleugerida en llegir aquest article teu. El que dius és, en essència, el que he pensat des que tinc coneixement de la celebració del dia de la dona o del dia de la dia treballadora, tant s'hi val; tanmateix, no sol manifestar-m'hi perquè sóc conscient que no trobar-li sentit a celebrar el dia de la dona, -senzillament perquè no hi ha el dia de l'home-, és una opinió molt minoritària -en serem tres o quatre, si arriba...- que, a més, suscitaria estranyesa i, fins i tot, un certa desconfiança entre la immensa majoria de dones -i potser també d'homes- que ho defenen, com si amb aquesta celebració anaren a evitar que continuen parlant i actuant les ments "tancades pels prejudicis" i, sobretot, les ments interessades en el fet que es perpetue aquesta "anormalitat".
  • 2
  • 0
Jordiet Elda
1.
Victoria: pense que tens raó en moltes de les coses que hi dius. Els homes u les dones són iguals, perqué tots dos som persones. Cal, i hem d'aplegar-hi, que eixa iguadat en tant qie pèrsones es manifeste en una mateixa igualdat davant de les lleis, davant de les diverses situacions laborals i, sobre tot, en el fet que ja no hi haja més "mascles i femelles", sinó homes i dones, sinó persones.
Aixó demana, també, la implicació dels dos membres de la parella en la concepció dels fills u no sols a títol biológic, sinó com a, en primer lloc, opció compartida, opció comuna dels dos. Potser calga prendre decissioins que no son fàcils: eduquem nosaltres el fill o el lliurem als iaios o, pense que miolt pijor, deixem que en ens l'eduque l'estat? Si decidim nosaltres, qui es deixa de treballar o demana la reducció d'horari?
Pense que el treball está convertint-se hui en dia en una qüestió no només important, sinó prioritaria, de tal manera que no és dificl verue parelles que retrasen o deixen perdre el fill per tal de no baixar-se de la seua carrera professional. Tant en el cas dels hòmens (molt acceptat socialment) com en el de les dones (que també seguix eixe camí) em sembla, quan menys, preocupant.
De vegades pense que cada volta ens acostem més al "Món feliç?"de Huxley, un món en qué allò que realment importa es treballar i mantindre relacions segures, perquè l'embaraç és un risc, posar a l'abast de l'estat les nostre cèl·lules reproducitves i deixar que siga ell qui, saviament, vaja renovant la societat amb xiquets anónims. I aço, pense, seria tan denigrant, tan ominós i tan roín per a les dones com per als homes. I viceversa.
  • 1
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat