Any 2017 i continuem celebrant un dia que, a mi, personalment m’agradaria que no existira. Ens han etiquetat. Açò vol dir que encara no hem aturat el continu atac masclista sobre la nostra figura. Si aquest dia encara existeix actualment significa que encara no entenem el concepte de ser dona, de ser persona.
8 de març i hem de dignificar la nostra figura amb missatges potents. I torno a repetir, per què l’home no ha de fer-ho? Ens sentim menyspreades, ens ofeguen, ens maten, ens envien a l’atur per donar vida. I, a sobre, encara ens donen un dia al calendari. Doncs em sembla un vertader insult.
Jo no vull un dia al calendari. Jo no vull un cap de setmana amb activitats per a dir que sóc dona i que m’agradaria tindre el que em pertoca. Jo no vull ser un numero vuit.
A mi el que m’agradaria és que no haguéssim de lluitar pel que podria ser de totes i tots.
I aquests dos comentaris, per als dos sexes, són iguals de masclistes. Les idees no pertanyen a cap sexe, encara que –i torno a repetir– malauradament el món no sigui com explico i la realitat sigui ben dolenta.
Ara bé, a mi m’agradaria tocar una fibra sensible. Per què ens fem mal entre dones? Per què ens ataquem i ens insultem entre nosaltres? No se suposa que celebrem el dia 8 de març per a ser el que som durant tot l’any, dones? Per què no donem exemple?
Al llarg de la meva vida m’he adonat que són més les dones les que ataquen altres dones que al remat els homes.
I podria posar milions d’exemples. Començant per les companyes de classe i finalitzant per les companyes de treball o, fins i tot, a les reunions polítiques a les quals puc assistir dues voltes a l’any. No ens estimem, no ens agrada ajudar-nos entre nosaltres. I tu, benvolguda, que ara estàs llegint aquest article, també ho hauràs fet durant el teu recorregut.
Podem omplir-nos la boca posant frases sobre altres dones. Podem commemorar la figura de les dones científiques, però no agrada fer-ho una volta cada 365 dies. Perquè allà on el calendari no hi pot arribar hi ha una dona amb fills o sense fills lluitant pels seus drets cada dia. Allà on la rancúnia no aplega hi ha una dona al capdavant d’un projecte.
Som i serem sempre. Tractem d’evitar considerar-nos un dia i fem possible que la nostra lluita sigui patent i real tots els altres. Alcem dignitat un onze de juliol, fem-ho possible un dotze de maig. I trenquem eixes barreres que ens posen i que ens posem.
Finalment, m’agradaria escriure unes paraules cap a tu: “Jo sóc dona i estic ben orgullosa. Mai em van dir que seria fàcil, de fet ,quan era petita odiava tindre el mal de panxa mensualment. Després em vaig fer gran i sortia per les nits, allà a la foscor vaig comprendre que ser dona tampoc anava a ser un paper fàcil. Havia de fer com si parlés per telèfon o mirar cap enrere amb por, molta por.
De la roba ni parlar-ne. Els escots, les bruses amb coll alt, els shorts… tot és criticable, fins al punt d’assetjar.
L’amor em va florir relativament prompte i allí estaven elles per a posar-me de volta i mitja. Que si era massa lletja, que si no podia estar un xic tan guapo amb mi.
I, ara, doncs ara, estic buscant feina i a les entrevistes em pregunten per la meva parella. Si tinc ganes de casar-me o si tinc ganes de follar. Mai entendré què té a veure que jo sigui bona en una tasca amb què jo pugui o no fer l’amor.
Ni totes estem al mateix sac, ni totes som iguals. Encara així espero que superem ben aviat el nostre complex d’inferioritat, perquè quan la pròxima generació sigui gran pugui veure amb normalitat que una dona sigui lliure.”
