No crec en la possibilitat d’aquest mateix reprotxe per part del Pedro Sanchez en llegir entre els dimissionaris el nom del president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig. No. L’enfrontament entre els dos era ben present des de la negativa de l’Executiva estatal a la proposta defensada pel president d’una coalició al Senat del PSOE amb Compromís i Podemos, com “Entesa Valenciana”. Una collonada sobre la qual ja em vaig pronunciar al seu moment en aquest mateix diari. Però que al president sembla que el va deixar amb una rancúnia visceral contra el seu secretari general que ara descarrega.
No sé com acabarà aquest cop de mà dins del PSOE ni si tindrà el mateix final que el d’aquell grup de senadors romans, que trobaren la reacció contrària dels ciutadans de Roma, rebutjant llur cop d’Estat. El mateix pot passar ara als crítics. Em té igual.
Tampoc em sorprèn la capacitat de traïció interna del PSOE. És més, crec que forma part del seu ADN. I aquell que pense que ho crec més per la meua experiència personal (que també, dit de pas) que faça un repàs per la història del PSOE en la II República amb les maniobres entre Julio Álvarez del Bayo i Largo Caballero, o les d’Indalecio Prieto amb Juan Negrín, per no citar el Pacte de San Juan de Luz en 1948 entre Don Juan, pare del Juan Carlos i el mateix Indalecio Prieto per a restablir la Monarquia Borbònica com a transició a Franco, quan encara el Govern legítim de la II República estava reclamant en l’ONU la condemna del règim franquista.
Res a dir tampoc sobre el fàstic que em produeix l’omnipresència del Felipe Gonzalez i la seua particular socialdemòcrata visió d’Estat que l’inclina a governar com la dreta –inclòs també l’esforç fet pel País Basc– la qual cosa representa la continuïtat del Mariano Rajoy, perquè faça les retallades recomanades per la Unió Europea (és a dir, Alemanya i Brusel·les) i pel “consensus de Washington” (BM, FM i BID) i que mentrestant l’esquerra faça el paper d’oposició per a reclamar més justícia social i dir que ells ho farien millor. Aquest personatge té la sort de gaudir d’una memòria selectiva per només aquells fets que poden nodrir llur vanitat i, a més a més, compta amb una escassa intel·ligència política que li fa oblidar que va governar pel suport del Partit dels Socialistes Catalans. Perquè sense Catalunya no hi ha pas governabilitat possible a l’Estat espanyol. La qual cosa se sap des d’Espartero. I Felipe, al 1982, va tindre la sort de comptar amb els bons oficis de l’Ernest Lluch (fitxat ja als Pactes de la Moncloa) del Raventós, del Narcís Serra o del Raimon Obiols (el Lerma de Catalunya).
El que convoca la meua atenció i provoca el meu comentari és el desencert i desconcert que em produeix la decisió del Molt Honorable president Ximo Puig a l’hora d’agermanar-se amb la presidenta d’Andalusia per a revifar la derrota electoral del PSOE. Una opció contrària al seu apropament a l’Honorable president de la Generalitat de Catalunya en els últims mesos. Com explicar una política tan contradictòria? És que pensa convèncer Puigdemont per a no convocar el referèndum sobre el dret d’autodeterminació? O, al contrari, és que creu que pot convèncer Susana Diaz per a defendre un model federal de l’Estat que passe per la convocatòria del citat referèndum? A més a més, em pregunte si és que el poder de la federació valenciana del PSOE (el PSPV-PSOE) té tant de pes dins del PSOE malgrat llurs resultats electorals per a ésser independents d’aquest dilema? Són preguntes que em faig sense trobar cap resposta positiva. Cap. Llavors crec que la participació de Ximo Puig en aquesta conspiració no té més justificació que un ressentiment personal, sense traducció positiva per a la política del País Valencià. De nou, sacrificat en benefici del centralisme espanyolista. El meu desconcert seria gran, si no fóra perquè aquesta història és un dejà vu on el més caritatiu que es pot dir és que som ja massa grans per a aquestos jocs. Com diuen en el meu poble: “No és possible aplaudir i al mateix temps fer allioli” (allí diuen una altra bestiesa, però no és el cas).
