Així són les intervencions de la presidenta del “Comité Federal del PSOE”. Molt autèntica. Una font inesgotable d’anècdotes imprevisibles, dignes d’limentar una sèrie d’acudits fent més light la política. Mereix un lloc ex aequo amb els veïns de Lepe. La primera gesta en la crisi s’inicià quan es va presentar a la seu del partit com la “màxima autoritat”, però sense atrevir-se a travessar les portes. Què volia? Que li donaren les claus i la caixa…? Mai se sap. No ho va aclarir, i al cap de poc temps d’estar davant les portes, se’n va anar per on va vindre. El Partit, en aquells moments tan incerts, restà sense llur màxima autoritat.
Un pas següent serà amb el mecanisme de votació del Comité en la confrontació caïnita amb l’antic secretari general. Segons les cròniques interessades diuen que els partidaris d’aquest volien cometre un frau electoral, per la qual cosa defensaven que es votara mitjançant unes urnes, amb paperetes per un cens incert i darrere d’una cortina. Però el dit savoir faire de la presidenta va impedir aquesta maniobra fraudulenta. Com? Molt fàcilment: votant a mà alçada els presents en la Sala. Sembla que l’exigència d’un cens i garantir el secret del vot no és tan bo com la pública manifestació del vot, i la incertesa del cens es resol al comptar les mans alçades i presents en una sala. Hem perdut anys de pedagogia democràtica i hem tornat a aquelles assemblees universitàries o fabrils on el polit-buró al cas imposava la coacció pública de legalitzar llurs decisions amb votacions-aclamacions dels assistents, acovardits davant la sola possibilitat de fer públic llur dissentiment amb el Poder.
Fins ací puc ironitzar amb uns esdeveniments que em semblen tan immadurs com desbaratats, al marge d’una crònica política seriosa, per molt que compte amb els aplaudiments dels mitjans espanyolistes contraris a la possibilitat d’un Govern d’esquerres i nacionalistes.
Però em provoca una certa tristor veure com al costat d’aquesta política a mà alçada es troba encoratjat el Molt Honorable president Puig en aliança amb les federacions de l’Espanya profunda del PSOE, enfront de les de la perifèria (amb la sola excepció de l’asturiana). Arribats a aquest punt em pregunte quin concepte de l’Estat té el president de la Generalitat Valenciana. I la resposta me la sé. Coincideix amb la de Francesc Viadel en el seu article de fa uns dies, S’emmerda Puig”, i ara el problema cau al terreny dels seus aliats al Govern Valencià, per restar o no contaminats en un projecte d’Estat espanyol tan anacrònic com caspós i hostil a la modernització de la nostra societat valenciana.
El militant socialista Ximo Puig té la llibertat de construir el projecte del PSOE que li rote. A mi poc m’interessa. Però a l’inrevés m’importa molt el concepte d’Estat espanyol que tinguera el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana. Perquè les contradiccions personals no poden traslladar-se a les obligacions del càrrec fent poc creïbles llurs funcions.
D’entrada veig com un disbarat fer pública ostentació de gaudir la Presidència d’un Govern tripartit i, per altra banda, defensar o fer possible amb l’abstenció el Govern de Rajoy. Finalitat aquesta que és del tot manifesta en l’interès dels actuals dirigents el PSOE, entre els quals es troba Puig. Resulta increïble una gosadia tan provocadora, que sols la seua personal dimissió pot restablir la confiança dels altres partits que li han donat llur suport per a ser president. Quina altra cosa significa llur posició política actual? Vol dir que es permet que Podemos i Compromís l’ajuden a governar, però no són companys vàlids a nivell de l’Estat? Tot sembla que aquell és un altre escenari, on no deuen comptar els partits que no juren fidelitat a una fórmula centralista de l’Estat. Per lleialtat i correcció als seus aliats hauria de dimitir, desprès d’explicar llur posició política actual en les Corts. Mirar al costat és de mala educació i menyspreu a uns companys d’acció política.
I el que em resulta més greu és el model de l’Espanya centralista i anticatalanista que es desprèn de les paraules de la Susana Diaz i dels actuals barons que li donen suport, dels quals n’és còmplice el nostre contradictori Ximo Puig. A tots ells vull recordar la confessió del seu correligionari Indalecio Prieto quan deia: «España està enteramente por hacer. Os lo dice un hombre que, unas veces por afición y otras en cumplimiento de deberes oficiales, ha recorrido casi todo el territorio. Así he podido ver de cerca hasta donde llega, en grado verdaderamente inverosímil para el siglo que corre, la tragedia de España, una tragedia que tiene remedio, un drama que tiene solución» (Cuenca,1 maig 1936). Després d’aquesta visió vingué la guerra, després la Dictadura, després la Transició… És que n’hi ha algú que creu que eixa tragèdia ha restat resolta amb estos esdeveniments? A més a més, algú pot creure que es pot resoldre en les mateixes fórmules que s’apliquen des del segle XIX? Doncs, ahora a mano alzada, ea…!
