Es pot creure que tinc un excés de desconfiança i que són altres temps. Em diuen que ara governa la Generalitat gràcies a l’acord del botànic, la qual cosa condiciona i posa un punt final a les antigues polítiques, fruit de majories absolutes. Però aquesta és una hipòtesi que em produeix un incòmode desconcert. Confesse que no tinc les coses tan clares. D’entrada, perquè es justifica el triple pacte per a impedir un govern del PP. Argument que no es pot qualificar com principal, ni raonable, atès que mai és recomanable restar cec per deixar tort a un altre. I, per damunt de tot està l’efecte de sofrir, els nous partits, la “contaminació” pròpia i característica de la tradició política del PSPV-PSOE. Perquè cadascú és lliure de muntar-se la història que li agrade, però al País Valencià la dreta no ha manat de forma tan poderosa durant molt de temps per casualitat, sinó que ha sigut després del fracàs del PSPV-PSOE.
Confirmen aquest recel els recents nomenaments del Govern Valencià per a la Presidència del Consell de RTVV i per a cobrir tres vacants del Consell Jurídic Consultiu. Crec que responen al criteri del “poil System”, inventat pel president ianqui Jackson al segle XIX i pel qual el partit governant nomena tots els funcionaris de l’Estat per crear una fidelització de les institucions públiques. No em sembla que encara es manté als USA, però tanmateix si ho he conegut al Paraguai. Allí la fórmula és nomenar els nous funcionaris sense prescindir dels antics. De forma que, recents les eleccions, sempre trobes dos funcionaris per cada lloc de confiança o de funcions subalternes: dos secretaris, dos conductors, dos auxiliares. Al pas del temps, poc a poc, aniran desapareixen els mes antics, destinats en principi a funcions d’arxius i documentació, per acabar en el cos dels anomenats “planilleros” perquè signen la nòmina (planilla) i no apareixen pel destí.
En el nostre cas no vaig a entrar en l’examen dels mèrits personals dels citats nomenaments, que segur els tindran. Ni citar els seus noms per no alimentar de forma gratuïta una fama pública que no els acompanya. Tan sols vull comentar dos aspectes. Per una banda, la importància de les expectatives pendents sobre el servei públic de RTVV, sembla, exigeixen un president amb un perfil potent en mitjans de comunicació o amb una autoritat intel·lectual inqüestionable sobre la cultura i la llengua. Perquè no és un càrrec institucional més. Es tracta del servei públic més sensible per a la política lingüística i cultural del nostre poble, que té a les espatles el fracàs de tots els partits que han governat la Generalitat fins ara. Per favor, nomenar un lletrat de les Corts i antic Director General dels esports amb el Molt Honorable President Lerma, dona un perfil de fontaneria del PSOE, o estic equivocat? Crec que el nomenat havia de tindre la confiança més general de la societat cultural i econòmica valenciana, atesa la importància del sector audiovisual al nostre País i dels fracassos del passat. Tot menys una persona de la “confiança” del partit del Govern.
I, en segon lloc, sembla que el desprestigi o anonimat crònic del CSJ exigeix un perfil més públic dels que s’han de cobrir. Crec que la presència de polítics com membres no electes (president Camps) obliga a esbrinar candidats que complint el requisit legal de formació en dret hagin destacat al camp de la política institucional valenciana. Alguns famosos alcaldes, regidors i càrrecs polítics em vénen al cap. Però és dubtosa llur fidelitat al partit que els nomena. Al menys en estos moments. És clar.
Recorde que als anys setanta i en temps de la “perestroika”, davant llurs intents d’aggiornamiento al model occidental, es comentava el fracàs d’un cabaret que havien obert els dirigents del Partit Comunista a Moscou. El primer dia, es deia, havia tingut una cua que triplicava la del mausoleu de Lenin. Però, el segon, a penes unes dotzenes de persones i a partir del tercer dia cap. Qüestionats molt durament els organitzadors es defensaven dient que resultava inexplicable la falta d’èxit, atès que hi havia resultat una còpia dels principals europeus en decoració, begudes, servei i espectacle. I les dones?, preguntaven els de la Comissió Investigadora: “De la més absoluta confiança, ja que van triar funcionàries del partit amb més de quaranta anys de militància”. És molt possible que des de l’exili immediat a la Sibèria encara no entendrien pas el fracàs.
