I també de tant en tant alguns pròcers d’aquestos traurà el pit per defensar allò que és el dogma comú: la igualtat de tots els espanyols, la sobirania nacional del Congrés dels Diputats i, si fa al cas, exaltar la modèlica transició que va fer possible l’excel·lència de Constitució de què gaudim.
Enfront d’aquesta última perspectiva no sé què me molesta més, si la hipocresia o el cinisme d’aquestes proclames. Sé que no deuria d’escandalitzar-me perquè tots ens coneixem des de fa temps. És com aquell que li demanava a un amic que li deixés mil euros defensant la raó de conèixer-se de tota la vida. I li responien que per això, perquè es coneixien des de sempre no li deixaven un duro. Una mostra la tenim en el líder de Ciutadans, preocupat ara en perseguir els populismes quant als seus inicis feia propaganda nuet, tapant-se els genitals amb les dos mans. Encara que és possible que llurs natges de cul no resultaren populars.
Trobe que l’enaltida igualtat constitucional és una broma de mal gust en boca del PSOE, C’s i Populars. Tant socialistes com populars han demostrat al llarg dels anys una força constant per mantindre la desigualtat entre els ciutadans de l’Estat. I no em referisc a l’econòmica (que també), sinó a la jurídica, que és la més elemental i bàsica de la ciutadania. Perquè el vot és la formula primària i universal de participació política. I legitima la democràcia quant té el mateix valor general, atès que a hores d’ara ningú pot acceptar que hi hagi un sistema democràtic amb vots de diferent valor, mesurat pels resultats.
Tanmateix, resulta que d’acord amb la Constitució de 1978 i les lleis electorals, mentre trenta-huit o quaranta mil ciutadans poden elegir un Diputat en Soria o en Segovia, en Barcelona y en València s’han d’aconseguir cent trenta-cinc mil o cent vint-u-mil. I són dades de les últimes eleccions. A més a més, a les províncies de l’Espanya “profunda” (Castella-la Manxa, Castella i Lleó) se’ls regalen més Diputats dels quals li pertoquen segons el cens. Si voleu comprovar-ho, no teniu més que fer les mateixes operacions que mana la Llei electoral vigent: dividir el cens per 348, operació que dóna una quota, la que serveix, en teoria, per traure un Diputat, atès que Ceuta i Melilla ja se n’enporten dos del màxim dels 350 que correspon al Congrés. Però si feu aquestes operacions, podeu comprovar també que Cuenca, Guadalajara, Palència, Ciudad Real, Salamanca, Segovia, Soria, Zamora, etc., etc. tenen Diputats de més. D’on els trauen? De negar-li’ls a Barcelona, Valencia, Alacant, Madrid, A Coruña… Províncies més poblades i que deurien tindre, d’acord amb aquella quota, un número superior de Diputats.
Aquesta injusta desigualtat naix en la Llei de 1977, del règim franquista, en la qual es fixa un màxim de Diputats al Congrés i un mínim per província. Passà a la Constitució gràcies al PSOE i l’UCD per garantir el bipartidisme. I s’ha mantés en la vigent Llei electoral del temps de Felipe Gonzalez de 1985. I que cap de les dinou reformes posteriors haurà modificat. Es pot afirmar que és un legat del règim franquista, atès que la Llei de 1977 no va esser negociada amb l’oposició com es demanava. Ni tampoc després per les successives majories del PP o el PSOE, mes interessades en mantenir un Diputat per província, ans que esperar els resultats favorables de les més poblades.
Cal dir que en la història de l’Espanya, les eleccions al Congrés, des de la Llei electoral de 1846, sempre han assignat els escons dels Diputats en funció del cens en un nombre variable des de 35.000 electors fins a 50.000 per Diputat i en una elecció per Districtes. Sols la Llei de la Segona República, en 1933, abandonà els districtes per passar a les províncies i capitals de més de 150.000 habitants. Però, en qualsevol cas, ni amb un cos electoral reduït als qui paguen contribució o tinguen una professió o ofici, ni amb el sufragi general de 1868 i recuperat en 1890, mai el Congrés ha baixat dels 349 Diputats que foren elegits amb la Llei de 1946. A partir d’aquesta data sempre ha tingut el Congrés més de 350 Diputats per mantenir la igualtat del resultat dels vots electorals. Així, amb la Llei electoral de 1865, ja eren 352 d’un cens de quinze milions i mig d’electors. Sense baixar de 470 durant el segle XIX i pujant quasi als cinc cents el segle passat amb les Corts de la República.
Per a mi la immediata reforma de l’injust sistema electoral deu esser una tasca prioritària, per impedir l’actual desigualtat. I no vindrà per la part del “bloc constitucionalista”. És clar. Pot esser un clam per part de les Institucions, fartes de tanta hipocresia i cinisme. Es necessari recordar que mentre les dictadures sempre han nascut en l’Espanya d’un cop militar, el sistema republicà ha vingut de la mà de les Institucions de l’Estat, Corts o Ajuntaments. No hi ha altra esperança.
