Però aquesta mediocritat crònica trau pit en dos temes clàssics: la reivindicació de Gibraltar i l’actitud paternal sobre l’Amèrica Llatina. Aquell per mostrar les llagues de les ferides obertes pel Tractat d’Utrecht i l’última per enaltir la dependència emocional i obligacions morals de «la madre pátria». Són com la versió casolana del binomi «guerra i pau» per a la política d’exteriors.
En el cas de Gibraltar, Espanya vol manifestar l’existència d’una tensió permanent, com qui patix un cigró dins la sabata. De forma periòdica endureix la «reixa» per escorcollar una per una les milers de persones i vehicles que travessen cada dia la frontera. Com si foren turistes, quan la immensa majoria són el personal espanyol que treballa al sector serveis (quasi l’únic del PIB) del penyal i que viu als pobles del voltant. A més a més, de tant en tant, Espanya formularà protesta diplomàtica −en aquesta mateixa setmana, l’última− per l’actuació d’alguna patrullera de l’Armada anglesa defensant l’àmbit de les tres milles pel fet de considerar pròpies les aigües.
No es vol pas reconèixer que Gibraltar representa avui i des de fa temps un paradís fiscal per al capitalisme espanyol. Cal veure el nom de les entitats bancàries del carrer principal. Els advocats anuncien també la creació de societats a llurs rètols. La famosa «reixa» és millor dit la portella d’enrere del sistema empresarial per on fugen els capitals i Gibraltar no és pas l’illa Perejil, sinó que forma part (junt a Andorra) de les Illes Verges espanyoles.
A més a més, i des de la perspectiva internacional, cal dir que si el motiu de les tensions és el creixement artificial del penyal −comprant, per cert, la sorra de les platges espanyoles als municipis veïns− o la falta de jurisdicció sobre tres milles marítimes, atès que el Tractat d’Utrecht sols donava el domini sobre les aigües interiors del port, hi ha una jurisdicció única competent sobre aquest tipus de conflictes: el Tribunal Internacional de Justícia amb la seu en La Haya, al qual poden acudir només els estats. Aquesta és la via pacífica a la qual han acudit diversos estats en conflictes territorials. Però al Ministre (ex) de Relacions Exteriors, Margallo (Margui per als amics) el patriotisme li dona la millor solució per a un conflicte tan enrarit i amb l’estil d’un perdonavides de taverna va anunciar que ell mateix anava a penjar la bandera espanyola en el penyal en el moment en què Anglaterra sortira de la UE. Olé. Sembla impossible que un diplomàtic tracte de provocar amb un llenguatge macarró una potencia l’Armada de la qual creuà l’Atlàntic per fer-li la guerra a l’Argentina, defensant les Malvines, que no tenen cap valor estratègic ni econòmic.
En l’altre escenari, el tractat de la pau entre el Govern de Colòmbia i les FARC-EP és l’esdeveniment més important de l’actualitat. Però Espanya no ha col·laborat dins del procés ni és nomenada en els tres-cents i escaig folis del text acordat. Tot un èxit per a la «mare pàtria». I això que el mateix Felipe Gonzalez té jurada la Constitució colombiana pel fet d’haver adquirit aquesta nacionalitat el desembre de 2014.
És un text pesat, confús, redactat amb la metodologia utilitzada des dels anys huitanta pels economistes del Banc Mundial, la requerida per a un pla de desenvolupament d’una explotació d’arròs en Vietnam, però inútil per preveure l’acció d’unes polítiques dels poders públics de l’Estat, la qual cosa explica una redacció tan extensa. A més a més, aspectes molt sensibles plantegen febleses estructurals com són el mecanisme de recuperació de les terres segrestades als desplaçats o assassinats o la selecció dels magistrats del Tribunal de la Pau, així com l’extensa jurisdicció d’aquest organisme per a tot tipus de delictes comesos durant els cinquanta anys del conflicte i, fins i tot, anteriors.
Per contra, el text presenta poderoses fortaleses entre les quals cal destacar l’acurada desmobilització i desarmament dels guerrillers i sobretot un vast pla d’integració i atenció a les víctimes i la reinserció d’aquells que deixen les armes, malgrat esser jutjats els qui tinguen responsabilitat penal. Hi ha una voluntat ferma entre les dues parts de construir un projecte de societat on la figura d’agressor o víctima reste superada per la de reconèixer dos ciutadans colombians com a iguals. Tot un repte per construir un concepte dinàmic de pau.
Pot ser que sone dur, però crec que aquest text no pot donar pas a cap cooperació espanyola. Cap. La política exterior d’Espanya malauradament no té capacitat per a treballar per la pau. Mai. I no pot camuflar-se aquesta carència sota la imatge d’un militar en missions internacionals pacificadores. Res a veure. Una cosa és vigilar el cessament del foc i una altra construir la pau.
No crec en les habilitats d’Espanya per ajudar a construir la pau aliena. Perquè una Espanya que encara fa marca de bondat entre funerals de víctimes i d’etarres, o que posa entrebancs per recuperar les despulles dels assassinats durant el franquisme, o que manté el cadàver del Dictador en la seva cripta, o legalitzada la seva Fundació, i que penalitza amb una llei ad hoc i amb la complicitat del Tribunal Constitucional afí els patriotes de Catalunya, no pot liderar, ni pot auxiliar cap procés de pau. Per la senzilla raó de viure dins d’una guerra. Una guerra ideològica, però amb una confrontació que es vol mantindre fins l’extermini de l’adversari.
Cas contrari és el nostre poble. Des de sempre pacífic i que sí vol construir la pau. Una mostra d’això són les jornades recents organitzades per la Universitat Jaume I en Castelló amb la col·laboració de la Universitat Nacional de Colòmbia i d’altres. Des de l’àmbit acadèmic s’ha creat un ample camí de cooperació en la construcció de la pau. Per exemple, entre les policies locals de Vila-real i Castelló amb la Policia Nacional colombiana en matèria de mediació. I he gaudit amb el discurs de Vicent Martinez Guzman (la Vall d’Uixó) versant sobre la futura formació conceptual per aconseguir una pau activa, amb la revisió sobre seguretat de les idees individualistes i masclistes pròpies del liberalisme i la defensa de la pau com un dret fonamental, atès que és l’únic que fa possible la resta de drets. Filosofia que rebran operadors actius, policies i civils de la nova pau en Colòmbia. La nostra societat guanya així la presència en la contemporaneïtat, perquè la construcció de la pau és el gran repte de les societats d’aquest segle.
Mentrestant, el polític macarró continuarà somiant amb plantar la bandera bicolor en el penyal al crit de «Santiago y cierra España… A por ellos..!»
