Parle de Tolkien perquè inserta a la seua obra una unitat geogràfica important, rebutjada per alguns, no normativitzada, però amb un pes territorial importantíssim; la comarca.
Tolkien la equiparava amb una gran regió, amb un vast territori que no equivaldria al que s’entén per comarca a les nostres terres, però em quede amb el concepte que es tracta de la pàtria. Sí, senyors i senyores, la comarca potser siga la pàtria amb la qual més ens identifiquem cadascun de nosaltres.
Tal com ens indica el diccionari Alcover-Moll, la paraula comarca ha estat una evolució etimològica del llatinisme tardà commarca, que indica frontera o país fronterer, és a dir, una delimitació d’un altre territori marcada físicament, culturalment, etc.
El País Valencià no és aliè a aquest fenomen i, per tant, està familiaritzat amb la identitat comarcal. Històricament, les diferents cultures que han passat pel nostre territori (romans, visigots o musulmans) han repartit aquest en unitats que es podrien semblar a les comarques. Al segle XIII, amb la conquesta cristiana i la posterior creació del Regne de València, hi va haver una sèrie de disputes entre Castella i Aragó amb les fronteres, que acabà amb la inclusió de ciutats com Alacant, Elx i Oriola al Regne de València per part de Jaume II. El Regne es va dividir en dues governacions: la primera, com era lògic, a València, i la segona, a Oriola, per tal de controlar el sud del regne, que quedava llunyà del centre del poder. La governació de València, a causa del vast territori que ocupava, es dividia en dues lloctinències, la de Xàtiva i la de Castelló. Per tant, als inicis del regne ja es comptava amb quatre divisions. Ben prompte, van aparèixer altres divisions més menudes, entre les quals destaquen el Quarters, unes entitats tributàries per a cobrar un impost tèxtil que es pagava a través d’aquestes institucions, de les quals se’n van fer 26. D’aquesta manera, amb menys territori, es controlaven millor els pagaments d’impostos.
Amb l’entrada dels Borbons, el Regne quedà dividit en 13 governacions. L’objectiu era controlar les zones perdedores de la Guerra de Successió per tal que no se sublevaren.
Ja al segle XIX, l’Estat Espanyol dissenyà un sistema provincial a nivell estatal. Es van crear diverses propostes, però s’optà per la proposada per Javier de Burgos el 1833 i les modificacions que es realitzaren als anys posteriors. L’aparició de les províncies apartà l’aparició d’altres formes de delimitació territorial fins a ben entrat el segle XX. De fet, aquesta és la proposta que a dia de hui encara tenim vigent, amb alguna reforma.
Als anys trenta dels segle passat durant la Segona República, Josep Tarradellas, Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya signà la Divisió Territorial de Catalunya proposada pel geògraf Pau Vila. Els cercles valencianistes es van fer ressò i prompte van esbossar un model per al territori valencià de la mà de Felip Mateu. La idea morí amb l’entrada del franquisme, almenys de manera oficial, ja que existiren moltes propostes com la creada per l’escriptor Emili Beüt o la dels els geògrafs Joan Soler o Vicenç Rosselló, entre d’altres, així com reivindicacions de personalitats culturals com Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner.
Amb l’arribada de la democràcia i de l’Estatut d’Autonomia existí cert interès en el fet que les comarques estigueren presents com a unitats territorials. Després de diverses propostes tot quedà en paper mullat a excepció del article 46 de l’Estatut (article 65 en la reforma del 2006), que paradoxalment ha deixat la idea fins als nostres temps amb les següents premisses:
“Article 65:
1. Una llei de Les Corts, en el marc de la legislació de l’Estat, que haurà de ser aprovada per majoria de dos terços, podrà determinar la divisió comarcal, després de ser consultades les entitats locals afectades.
2. Les Comarques són circumscripcions administratives de La Generalitat i Entitats Locals determinades per l’agrupació de municipis per a la prestació de servicis i gestió d’afers comuns.
3. Les àrees metropolitanes i les agrupacions de comarques seran regulades per Llei de Les Corts aprovada també per majoria de dos terços, després de ser consultades les entitats locals afectades.”
L’any 1987, des de la Conselleria d’Administració Pública, es va fer la Proposta de Demarcacions Territorials Homologades, on van participar alguns experts del món acadèmic per tal de crear una millor distribució. Tot i que s’optà per no usar el terme comarca, per la possible repercussió política que pogués tindre, en cap moment va prosperar i es va quedar, fins a dia de hui, a l’espera en un calaix. Per tant, ens trobem davant una situació on, tot i que l’Estatut preveu la possibilitat de fer de les comarques divisions administraves, no hi ha cap tipus de llei al respecte.
Com a ciutadà valencià puc dir que la comarca és allò que hi ha per damunt del meu municipi. Tots els que vivim en una zona geogràfica determinada tenim trets culturals similars, compartim un espai comú, llaços familiars, empresarials, lúdics o festius i un sentiment de proximitat i familiaritat que ens provoca un nexe d’unió entre pobles. Tanmateix, aquesta declaració de sentiment ciutadà no és suficient per a reivindicar que les comarques tinguen un pes a l’administració i per això expose la meua visió com a geògraf.
Des de la geografia entenem com una entitat supramunicipal les àrees funcionals. Una àrea funcional és un grup de municipis agrupats per la necessitat o per a la prestació d’algun servei determinat i que compta amb un o dos municipis capçalera que actuen com a nuclis principals. Els criteris per a identificar una àrea funcional són variables segons diversos factors com la infraestructura de comunicació, la jerarquia urbana de cada municipi, la dependència històrica, el medi físic, els sectors productius comuns o la localització dels serveis comuns, entre altres factors. Per tant, identificar una àrea funcional no és una ciència exacta, no és gaire complicat identificar els municipis principals i els municipis secundaris, els quals giren entorn els primers. La dificultat (o la impossibilitat) radica a delimitar les fronteres entre diferents àrees. Es tracta d’una dificultat geogràfica que, si es mira des d’una òptica política i administrativa, pense que aquest problema existeix en qualsevol administració, independentment de la grandària d’aquesta. Per exemple, hi ha municipis que no s’identifiquen amb la seua província, hi ha municipis que no s’identifiquen amb la seua autonomia i també existeixen municipis que no s’identifiquen amb els seu país. Per tant queda més que justificat. A més a més, un dels avantatges de les ciències socials és la possibilitat de rectificar. És a dir, si al llarg dels anys un municipi no s’identifica amb una àrea funcional, sempre pot canviar segons les seues necessitats.
Al País Valencià, les àrees funcionals s’identifiquen clarament amb les comarques. No es tracta d’una afirmació fútil i pròpia del meu imaginari. Si observem les necessitats i moviments dels ciutadans podem concloure que aquests desemboquen a jerarquitzar els nuclis urbans i s’atorga més pes a determinats municipis. En aquest sentit, l’administració no queda a banda d’aquesta realitat i escull determinades entitats municipals per a dotar una determina zona de serveis necessaris, com poden ser hospitals, bombers, policia, jutjats, hisenda, seguretat social, formació professional, conservatoris i un llarg etcètera de serveis que trobem a les que podríem anomenar capçaleres comarcals. Per tant, és l’administració qui, indirectament, opta per una jerarquització comarcal (o com vullguen nombrar a aquestes entitats). A més a més, les vies de comunicació entre municipis, dependents de l’administració autonòmica, creen una xarxa de comunicació funcional que facilita el desplaçament per tota la comarca.
Si anem un pas més enllà, el teixit productiu i empresarial funciona comarcalment. Els agricultors s’uneixen en associacions a nivell comarcal, així com en cooperatives a aquest nivell. Les denominacions d’origen, en molts casos, representen una comarca, ja que s’utilitzen tècniques similars a tots els municipis, sòls del mateix tipus i, per tant, productes iguals a tota una comarca. La indústria s’uneix en associacions comarcals, els sindicats de treballadors ho fan de la mateixa manera i les empreses es nodreixen de serveis auxiliars a l’àmbit comarcal. Al turisme, altra pota important de l’economia del nostre país, les associacions hoteleres i d’empresaris d’hostaleria són comarcals i el turisme es fomenta i es difon conjuntament des de l’àmbit comarcal.
Per tant, podem considerar fermament que vivim i convivim amb les comarques. Ara bé, paradoxalment, les comarques no estan regulades; per tant, no es poden considerar administracions i aquest fet produeix que no hi haja un control garantit i que el futur del ens comarcals depenga de les decisions que es prenen a València, a les diputacions o el cas contrari, que depenga de les decisions de la unió de municipis i que aquests vetllen pel seu interès municipal i deixen de costat l’interès comú. No seria més productiu que les comarques foren entitats administratives?
No sóc cap boig que vull crear una nova administració amb les despeses que podria suposar tan ossada acció, sinó més bé el que propose és un canvi, sobre el qual pense que tots i cadascun de nosaltres eixiríem guanyant.
Són cada vegada més els díscols amb les Diputacions i jo no en sóc una excepció. Els que estan a favor d’elles parlen que són les administracions que treballen pels municipis menuts. Això és cert, però no és menys cert que les províncies són entitats massa grans, que es gestionen des de la comoditat del despatx de la capital provincial i que els polítics que les integren tenen duplicitat de responsabilitats polítiques, perquè tots els integrants són o bé regidors o bé alcaldes al seu municipi. Per tant, les diputacions ens resulten cares, estan allunyades dels ciutadans de a peu, no tenen un fonament territorial adequat i, en els últims anys, són sinònim de “cunyadisme” amb l’escandalós nombre d’assessors existents sense un càrrec determinat i de trames de corrupció diverses com les que hem viscut al llarg dels anys arreu de tot l’Estat. No obstant això, aquesta última afirmació es podria regular amb la llei, però ha desembocat en un mancan de confiança per part dels ciutadans en aquestes institucions potser irreversible i, a més a més, els arguments anteriors són suficients per a pensar que les diputacions haurien de desaparèixer.
No sóc politòleg, per tant, no tinc els coneixements suficients per a proposar com hauria de regir-se la institució o consell comarcal, igual que tampoc no sé si hauria de ser una administració pròpia o una administració depenent directament de la Generalitat. Ara bé, el que tinc meridianament clar és que ha de reunir municipis amb trets territorials similars en tots els sentits. Probablement, un model que es correspondria amb les comarques valencianes que coneixem, amb els possibles canvis i regulacions que es pogueren fer.
És l’hora d’adaptar les institucions als requeriments del segle XXI i als principis de governança i sostenibilitat. Per tant, necessitem institucions més properes als problemes i inquietuds dels ciutadans i no governants que treballen des de la bombolla del despatx; per això, són necessàries les comarques. No reivindique cap impossible. Com he comentat, d’alguna manera, ja vivim en les comarques. El que demane és senzill, fer ús del nostre Estatut i posar en marxa les administracions comarcals.
Pel poc que sé de l’obra Tolkien, la Comunitat de l’Anell és important per al conjunt i, possiblement, el futur depèn d’ella. Però, la pàtria, el sentiment i la vida quotidiana es fa a la Comarca.
Juan Diego Martí Durà
