Són quatre i són dones.
Són dones i canten en valencià.
Són valencianes i solidàries.
Són CARRAIXET.
Prop de quaranta-cinc anys als escenaris. Quan Lleonard Giner, allà pels anys 70 va decidir començar aquest camí, poc o gens s’imaginava que gairebé mig segle després les seues filles seguirien escampant arreu el País Valencià els temes que molts i moltes recordem i encara taral·legem en la intimitat.
Tot va començar en una rondalla a Tavernes Blanques, en la part més septentrional de l’Horta Nord. D’allí, recorrent un país necessitat de la normalització lingüística sodomitzada per una dictadura que mai no acabava, van anar farcint els pobles de cançons i melodies que calaven ençà i enllà. Primer com a CARRAIXET 72, després amb els PAVESOS, més endavant com els MINIPAVESOS i els MINIS d’Alboraia, aviat varen recuperar el nom que tant ha significat en la Nova Cançó al País Valencià.
Són quatre i són germanes.
Canten, toquen instruments, composen, fan festa, col·laboren desinteressadament quan cal. Però per damunt d’això hi ha un fet ineludiblement visible: estan en actiu, i amb força. Han trepitjat els escenaris de quatre dècades, encerclades per diferents núvols socials i polítics, amb seguidors i detractors, ferides sovint pels silencis d’alguns mitjans malgrat la seua presència permanent. Però el seu somriure de gent bona no ha embrutat la seua marca, interpel·lant amb elegància eixe excepcional intent d’arraconament.
En algun moment de la seua carrera algú (i alguns) els varen temptar de cantar en castellà. Afortunadament per als valencianes i les valencianes, la seua negativa acompanyava una solidesa de principis que avui en dia no es pot passar per alt. Haguera estat molt fàcil, el mercat s’hauria multiplicat per molts números. Però el grup es va mantindre unit en una tossuderia que sols entenem els qui estimem per estimar. El seu ADN és la llengua i la terra.
En algun moment de la seua carrera algú (o alguns) varen intentar atemptar de manera violenta contra llur integritat física, substituint tolerància per bombes, intentant silenciar les veus que la resta no volíem deixar d’escoltar. Afortunadament per a les valencianes i valencians l’ensurt va ser l’únic resultat de la barbàrie.
En algun moment de la seua carrera el pare i l’ànima del grup se’n va anar sobtadament. La naturalesa els va elegir (a ell i a aquell precís moment) per fer palesa la seua herència en quatre filles perfectament preparades per a continuar el camí iniciat.
És difícil resumir la trajectòria de CARRAIXET, perquè són prop de quaranta-cinc anys de concerts, gravacions, homenatges, actes solidaris, videoclips, entrevistes… I a més està la família, sempre unida, i mirant cap avant, agraint a cada pas que donen el paper del CARRAIXET invisible, la mare, la iaia, la sogra, la incombustible Carmen La Pabordeta, dona de Lleonard, que viu els concerts d’ara amb la mateixa intensitat que la dels anys 80.
El proper diumenge dia 13 de novembre, el Col·lectiu Ovidi Montllor atorgarà a CARRAIXET el premi per la trajectòria musical. Aquest reconeixement complementa el que l’Ajuntament de Tavernes Blanques li va donar el passat 9 d’octubre. Siguen tots dos ben rebuts, no cal dir-ho, però que no capgire el significat del reconeixement buscant un sinònim d’una trajectòria propera a un comiat, perquè a aquestes dones encara els queda corda, molta corda, per seguir omplint escenaris, places i carrers… i sobretot, notes i versos en la nostra llengua, extremadament àvida d’eixa normalització lingüística que cal completar.
