Els anys que el PP ha tingut el comandament de la Generalitat han estat com deixar el control d’un camió a un xiquet de 8 anys: una autèntica desfeta en tots els aspectes. Però en matèria lingüística, l’estratègia ha estat donar la capacitació per a ensenyar en valencià a mestres que són una vertadera vergonya. No he anat gaire lluny per comprovar-ho. Per no desvetllar ni la font d’informació ni l’Institut on ho he pogut comprovar, anomenaré els personatges com alumna valenta i docent anacrònica.
La primera ha rebut aquest nom per haver-se enfrontat de manera educada i intrèpida a una mestra capacitada erròniament per a ensenyar la nostra llengua. L’alumna valenta, a més, ha hagut de suportar l’intent de ridiculització afegit al silenci covard de companys i companyes, tot i que la classe sencera havia elegit el Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV).
La segona, nascuda fora del seu temps i amb un autoritarisme que la col·loca més a prop de les velles escoles franquistes, aprofita la suposada superioritat que li atorga el càrrec per a intentar botar-se les regles d’un model d’ensenyament que no li agrada i que odia i, a més a més, no té cap però per manifestar-ho obertament.
Açò no és ficció. Ha passat en un poble del nostre País Valencià. Ha passat en l’any 2016. I hi ha constància de la feblesa per part de l’alumnat, que aixeca els muscles regalant al professorat la possibilitat d’infringir les regles quan se’ls proposa fer les classes en castellà, oblidant així la diferència que hi ha entre drets i obligacions.
Aquests dies m’he posat malalt. Malalt de llengua. Un mal al qual difícilment trobem vacunes. Hem arribat a una democràcia infinitament imperfecta. Retallades, tancament de televisió autonòmica, embutxacament de diners públics, trampes i màfies… Tot açò sovint té una visibilitat enorme. Però el que està dissimuladament amagat, tan subtil i gens efímer, conseqüència de la maniobra “pepera”, és l’estratègia per enderrocar el patrimoni principal de les valencianes i valencians: la llengua, el català occidental que tantes satisfaccions literàries ens ha donat al llarg dels segles. Eixos exàmens per a la capacitació de mestres han estat els darrers anys farcits de mala fe i ara ens trobem docents gens vocacionals ensenyant als nostres fills i a les nostres filles unes normes ortogràfiques que ni ells ni elles dominen. Unes lliçons de química orquestrades per elements que ens farien saltar per l’aire donada la nul·la preparació dels falsos instructors.
No hem de ficar tot el professorat a l’olla. A anys llum d’aquests farsants de l’ensenyament trobem sortosament els vertaders vocacionals i els autèntics genis de l’educació, convençuts i orgullosos del seu paper, i compromesos no sols amb una instrucció important, sinó també amb el redreçament del camí en què tan sinistrament ens toca suportar l’herència de la dreta més antivalenciana que puguem trobar mai: valencians i valencianes, fills i filles de la nostra terra, que sols trauen un pessic d’ADN quan es tracta d’ofrenar o d’ovacionar els assassins de les places rodones adornades amb barreres de color rojo y gualda.
