Insubmissió o diglòssia

14 febrer 2017 01:00h
En sociolingüística existeix una dicotomia molt adient als temps que viu el País Valencià d'ençà molts anys: bilingüisme o diglòssia?

Bilingües ho som tots i totes les que dominem amb menys o més perfecció tant el castellà com el valencià. En èpoques anteriors, quan la dictadura permetia que alguns docents utilitzaren la violència per acallar la veu de la terra, sortosament això no va poder fer oblidar per generacions i generacions la nostra manera genuïna de comunicar-nos. I amb l'arribada d'aquesta democràcia tan poc versemblant, que s'afanya més a criminalitzar urnes que a enxampar lladres, corrruptes, assassins o maltratactadors, aquesta democràcia tan defectuosa - deia- , veiem com alimenta passet a passet una diglòssia famolenca i inacabable. Quina utilitat té apressar-se a col·locar plaques de carrers, senyalitzacions viàries, documents oficials que poca gent llegeix i infinitat d'informació absurdament bilingüe? Que els castellonaparlants que viuen ací són analfabelts, que no saben interpretar les nostres grafies? Si els ho col·loquem tan fàcil, obstinant-nos a un bilingüisme absurd i ineficaç, no aprendran mai ni s'integraran.
 
És de gegant trellat que si ofereixes dues possibilitats per a un mateix resultat, la major part de la gent agafarà la que li siga més còmoda, i en aquest cas ho és l'opció en castellà. Ha fet quaranta anys que el dictador va desaparéixer. A alguns polítics se'ls omple la boca dels avanços en matèria educativa i cultural. Ni se'm passa pel cap dubtar-ho. Però vos anime a admetre que a peu de carrer el bilingüisme que tenim no és comparable al de països com Suïssa (on ni l'alemany ni el francés corren el risc de desaparéixer). Hi ha un exemple que a més de trist, pot resultar jocós: assistim a una tertúlia o una reunió de 5 o 6 persones, on sols 1 (una) parla castellà. Quan aquesta darrera parla, la resta pega un bot mental per a canviar de llengua, tan ràpidament que es pot comparar a la reacció d'un conductor de cotxe que va parlant amb el mòbil i de sobte s'adona de la proximitat de la policia.

Què tenen els castellanoparlants que no tenim nosaltres? Més categoria? Probablement l'argument dels submissos lingüístics siga l'educació. Però davant aquest concepte "d'educació" podem contraposar el de la "integració", que cert sector interpreta només amb la tradició: es fan fallers i falleres, diuen quatre paraules en valencià (la majoria malsonants o grolleres) i ja es veuen immersos en una integració total. I per si no fóra prou: amb uns drets adquirits fins i tot per a criticar la gent de la terra.

A mi m'agraden les Falles i moltes altres coses que -semiocultes- adornen la idiosincràsia d'un poble que ha resistit com a tal guerres i dictadures. Però no m'agrada ni la submissió ni la diglòssia. I menys encara quan la que està en perill és la meua pròpia llengua.



 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next