Bilingües ho som tots i totes les que dominem amb menys o més perfecció tant el castellà com el valencià. En èpoques anteriors, quan la dictadura permetia que alguns docents utilitzaren la violència per acallar la veu de la terra, sortosament això no va poder fer oblidar per generacions i generacions la nostra manera genuïna de comunicar-nos. I amb l’arribada d’aquesta democràcia tan poc versemblant, que s’afanya més a criminalitzar urnes que a enxampar lladres, corrruptes, assassins o maltratactadors, aquesta democràcia tan defectuosa – deia- , veiem com alimenta passet a passet una diglòssia famolenca i inacabable. Quina utilitat té apressar-se a col·locar plaques de carrers, senyalitzacions viàries, documents oficials que poca gent llegeix i infinitat d’informació absurdament bilingüe? Que els castellonaparlants que viuen ací són analfabelts, que no saben interpretar les nostres grafies? Si els ho col·loquem tan fàcil, obstinant-nos a un bilingüisme absurd i ineficaç, no aprendran mai ni s’integraran.
Què tenen els castellanoparlants que no tenim nosaltres? Més categoria? Probablement l’argument dels submissos lingüístics siga l’educació. Però davant aquest concepte “d’educació” podem contraposar el de la “integració”, que cert sector interpreta només amb la tradició: es fan fallers i falleres, diuen quatre paraules en valencià (la majoria malsonants o grolleres) i ja es veuen immersos en una integració total. I per si no fóra prou: amb uns drets adquirits fins i tot per a criticar la gent de la terra.
A mi m’agraden les Falles i moltes altres coses que -semiocultes- adornen la idiosincràsia d’un poble que ha resistit com a tal guerres i dictadures. Però no m’agrada ni la submissió ni la diglòssia. I menys encara quan la que està en perill és la meua pròpia llengua.
