Democràcia de baixa intensitat, o li diem directament estafa?

El visionat de l’entrevista que Júlia Otero li va fer a Anna Gabriel, veu de les CUP al Parlament de Catalunya, el passat dijous, 24 de novembre, per TV3, m’ha suposat una mena de punt d’inflexió pel que fa a les meues particulars consideracions polítiques. El sentit de la democràcia de les CUP m’ha remogut. Per moltes coses.
 
En un moment de l’entrevista, preguntada Anna si els inquietava la pèrdua de representació en les properes eleccions, tal com auguraven les previsions en intenció de vot, aquesta, relaxadament i serena contesta que no. Que això és una possibilitat que tenen en compte. I llavors aprofita per explicar allò que ja estem veient, els jocs dels partits tradicionalistes, escamotejant propostes simplement perquè temen perdre suport majoritari. I deixant clar que, més interès que ser la veu concreta d’una part del poble que necessita ser representada en exigències determinades, es venen aqueixa legitimitat per aconseguir el poder. Com si aquest objectiu fos l’únic possible per posar sobre la taula polítiques concretes i necessàries.
 
De fet, les estratègies d’ambigüitat i ocultació que solen fer els partits tradicionalistes per tal d’aconseguir captar vots o minvar la desafecció per explicitar propòsits que majoritàriament resulten “inconvenients”, ve a ser l’estratègia per abastar el poder. Ser-hi per sobre de tot i de tots. Arribar a aconseguir aquella majoria que faça possible decidir. La “comoditat” de no haver d’entrar en discussió amb ningú per fer efectives les seues polítiques ha aconseguit, fins i tot, trobar l’adjectiu de “raonable” entre la ciutadania, que ha acabat entenent com un “conflicte permanent” l’activitat de discussió que, ben mirat, hauria de ser l’eina de treball en un sistema democràtic. Pinten conflicte, entrebanc, on hauríem de veure diàleg i consens. Ens col·loca en allò que la mateixa Anna Gabriel va definir com “democràcia de baixa intensitat”.
 

 
 Estem molt acostumats a aquestes operacions. I ens sembla, fins i tot normal, que els partits que aconsegueixen la majoria renuncien a portar endavant els seus programes (o bona part dels mateixos) sota l’argument que les circumstàncies no ho fan possible. Això, clar i ras, se’n diu estafa. Una estafa que, malauradament, no trobarà lloc als tribunals. Tenim el precedent de Lluís Llach i la seua denúncia al PSOE per sentir-se enganyat en el referèndum de l’OTAN, i on el jutge, malgrat donar-li la raó al demandant, no pogué fer efectiva una sanció perquè les promeses electorals, tot i quedar ben explicitades en programes i fullets, no suposen una relació contractual amb l’electorat a qui van adreçades. És a dir, la promesa d’un polític és fum d’encenall, i no passa res.
 
Si la representació política és entesa com la defensa d’unes idees a les quals cal donar un relleu significatiu, la recerca del poder no hauria de ser l’objectiu majoritari, sinó la capacitat d’influència per donar a aqueixes idees la importància que cal en l’ordre social de les coses. Això implicaria un decidit exercici de consens als Parlaments. L’encaix dels diferents idearis hauria de trobar allí el lloc més adient. El diàleg, per tant, hauria de ser l’eina permanent i obligatòria de l’autèntica democràcia.
 
Això em fa pensar: ¿És aquesta “democràcia post-franquista”, en el fons, un joc d’estratègia que canvia la força  del cop d’estat militar i violent, per un “amable i civilitzat” cop d’estat publicitari de les eleccions? ¿No seria una tàctica ben pensada per no haver de renunciar a la imposició de les idees, de les velles, de les que mantenen oligarquies i privilegis, perquè, en el fons, res no canvie, però amb la disfressa de la “voluntat popular” exercida cada quatre anys i sense possibilitat de mecanismes efectius per redreçar abusos?
 
Aquesta democràcia de baixa intensitat, ens fa triar productes en un circ mediàtic que té més d’espectacle i posada en escena que de qüestionament crític d’idees, i ens sotmet a una mena de fe, de xec en blanc, durant quatre anys, fent-nos romandre en una indignada expectativa (en el millor dels casos) o abonar una total indiferència. Desafecció que també forma part del pla dels qui ens ha construït aquest “sistema de revista”.
 
I el més curiós de tot és que es parle, en referència a les CUP de la “radicalitat de les esquerres”, perquè les seues propostes són, precisament, coherents amb allò que defensen! És a dir, ells mantenen com una exigència irrenunciable allò que han proposat en campanya! Per a què, sinó, s’haurien de presentar? No els han votat precisament per això? I no hauria de ser aquesta una exigència, una norma, en democràcia? Trobem radical la coherència, aquest és el nivell de debat que ens han acabat d’imposar les oligarquies polítiques hereves del franquisme.
 
Potser ho idealitze, decebut com estic amb el gruix de les propostes que tenim al País Valencià, on la defensa dels nostres principis identitaris i socials queda sempre aigualida per allò que diuen la prudència, el possibilisme. Però mentre naveguem en la barca foradada del pragmatisme, anem agafant-se, disciplinats, a l’ordre de les coses que se’ns han imposat amb la sort sibil·lina de les majories en aqueixa matemàtica trucada a favor dels de sempre, i ens anem ofegant irremeiablement, com a poble. Ho presenten com ho presenten jo crec, convençut, que això es diu traïció.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat