Com de senzillament complicat arriba a ser tot

En el primer article, potser empès per la suggeridora idea arran de l’entrevista a l’Anna Gabriel, va semblar que magnificava una mica les CUP. De fet, vaig arribar a tindre un comentari d’un lector que m’alertava sobre el populisme que mou les proclames d’aquesta organització política i que, segons ell, podia desautoritzar el contingut del meu escrit. O si més no, agafar-lo amb cert escepticisme.
 
No puc parlar-ne de primera mà, perquè no sé tampoc com funcionen, ni on arriba el seu sistema assembleari i participatiu, però sí trobava que aquella idea de compromís i fidelitat a la paraula programàtica em podia servir per parlar del frau que convocatòria rere convocatòria perpetren els partits que jo anomenava “tradicionalistes”. En qualsevol cas, ara mateix, m’interessa allò del “populisme” i, sobretot aquell afegit de “les coses són sempre més complicades del que semblen”.
 
Fa uns anys —un bon grapat—, vaig formar part de la maquinària d’un partit, el llavors recent creat BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ, ara aigualit dins de la marca de Compromís, si em permeteu la ironia. Un caldo que ha crescut amb afegits, però amb una dessaborida substància resultant. El cas és que, entre les meues tasques, calia recórrer poble rere poble, com a membre del secretariat comarcal, temptejant la disponibilitat dels veïns per fer entrar la “marca” i assumir la seua representació local.
 
Era una tasca complicada, tot i tenir sempre un auditori compromés i fins i tot convençut en la conveniència de la nostra implantació, però sempre reticent a prendre responsabilitat. A donar veu i rostre a aquella política que consideraven, si més no, necessària, davant les rutinàries  accions dels de sempre. I ho rebutjaven sota la mateixa justificació: això no ho podia fer “qualsevol”, calia gent preparada per poder fer aquella tasca, per portar un equip solvent al govern d’un ajuntament.
 
Nosaltres sempre empràvem el mateix discurs encoratjador: una democràcia posa a l’abast de qualsevol ciutadà la possibilitat que aquest puga exercir la representativitat del seu poble. I si calia, a més, allí estàvem nosaltres per a oferir la nostra experiència. Ja vos dic, eren temps d’un idealisme arriscat i quasi perillós.
 
Vinc a referir açò perquè, malgrat el temps i les evidències, encara pren importància allò de les complicacions de la formació dels aspirants i, a més, del complicat de les situacions que cal gestionar, i de les complicades aliances que cal tenir i bla, bla, bla. Tot és molt complicat. Tant, que només gent amb una alta capacitació en la gestió del comú aconsegueix ser alcalde, president d’una Diputació o, fins i tot, president d’un govern. Imagine que a aquestes altures de l’article ja riureu.
 
Però la lliçoneta fa el seu camí. Les “complicacions de la política”, que com una gota que suma de la clivella del pis de dalt, va fent forat, i comminant la gent (la bona gent, sobretot) a quedar-se a casa, a deixar en mans dels altres, “més preparats”, la gestió del nostre dia a dia. Sense atendre aquella màxima de Fuster que tant hem escoltat: “Tota política que no fem nosaltres, la faran contra nosaltres”.  I al final hem acabat com la major part de les comunitats d’escales, estalviant-se les reunions per decidir pel bé comú i contractant el pragmatisme dels administradors que ens trauen les castanyes del foc. Al cap i a la fi, ells són els especialistes i nosaltres només demòcrates de saló (del de casa, és clar).

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat