El bon xic

Ma mare, una dona pietosa i amatent com ninguna, sempre es vanagloriava davant dels altres dient que jo era molt bona persona. Ja sabem que les mares aixequen pedestals com gratacels per la seua descendència davant qui siga. Ella, però, tenia les seues raons objectives. Jo, de ben menut, era obedient, sumís a les orientacions paternes que se’m feien. De fet, no calia repetir-me-les dues vegades. Em plegava de seguida, cegament, a allò que em proposaven. Les limitacions imposades mai no eren discutides. I, en els plets, jo era el primer a consentir per estalviar les asprors de la baralla, malgrat les pèrdues, que sempre eren abundoses.
 
En aquella època d’infant feliç, l’acatament era una virtut, la manca de rebel·lia, la fe cega en la gestió familiar. Els triomfs eren sempre concessions de més a dalt que t’emportaves per la teua col·laboració. Hi havia, evidentment, la variable de l’estima. Això ningú no ho nega. El desig de ser investit d’afecte a cada exercici de comunió. I així, a poc a poc, esdeveníem homes drets i fets, bones persones. I sembla que, amb el temps, molts no hem superat aquella condició d’autisme social que ens fa plegar-nos sempre als desitjos de qui considerem que està per sobre de nosaltres. Sense qüestionar-nos d’on li ha arribat aquella autoritat, perdem el criteri, la capacitat de reflexió, la crítica. Només som bons si escrivim sense eixir-nos-en dels renglons pautats.
 
I, així, ha estat el llarg dictat d’aquests darrers anys. Hem estat bones persones mentre hem restat muts. Si callaves, tenies feina. Si t’ajocaves, et beneïen. Si acotaves el cap en la discussió, sobrevivies a la pèrdua de consideració. La norma ha estat plegar-se. “És bon xic, farà el que li digues”, aquesta ha estat la màxima. Ciutadans de fang, molls sota les urpes del poder, administratiu o laboral. Fins que ja estàs fart de perdre, de veure com els altres juguen amb les mans plenes d’allò que tu has deixat anar per no fer-te de mal voler. Fart que tothom se n’aprofite, et traga el suc. Perquè descobreixes que l’obediència cega no et fa millor, et fa víctima. Et torna mesell i pusil·lànime. Et falsifica amb la mateixa vesta que qui et diu com i de quina manera ho has de fer.
 
Ma mare era una bona dona que volia el millor per a nosaltres, sens dubte. Si hui encara visqués li diria “Mama, t’estime, però no”. I ens trauríem, l’un a l’altre, el jou que ens ha vinclat els muscles tant de temps. Massa temps.


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat