La solitud del mestre

Una aula atapeïda d’alumnes que gestiones com si es tractés d’una actuació de plats xinesos i mires d’atendre l’equilibri tot procurant que no en caiga cap al terra. Una atenció individualitzada que és només una ficció en aquell aparcament d’ànimes desbaratades. Uns currículums quilomètrics. Necessitats educatives reconegudes però que no suposen cap resposta per a una administració que prioritza sempre altres qüestions. Uns pares que, en la seua particular individualitat, et demanen consell perquè no saben què fer en la desmotivació,  la manca de ganes i la poca responsabilitat que manifesten els fills. El prec desesperat cercant un remei que tu tampoc trobes.
 
Un munt de papers a la taula que t’exigeixen el registre detallat dels esdeveniments pedagògics del dia, per justificar cada valoració que fas, com si no fos prou aquella vigilada convivència. Aquella exigència creixent que diu que mai no és prou el que saps, que la formació ha de ser continuada, que està en joc la teua competència professional. Aquella mena de desfici que els entra a segons quins equips de direcció —il·luminats, potser, per l’alçada del despatx—, que transformen la seua urticària inoperant en una angoixa afegida a la teua diària posada en escena. Aquell aparador d’ofertes al que sovint t’aboquen per fer mèrits en el mercat de l’educació, que té més de visceral “Black Friday” que de raonada i raonable proposta pedagògica. Aquell obligat canvi de disfressa constant que torna espectacle de varietats el que hauria de ser obra clàssica.
 
Un gran cos social dimitit en la funció de donar suport a l’educació, de significar-la, d’omplir-la de sentit. Famílies en precari econòmic, emocional i desaparegudes en combat. Uns mitjans que només parlen del teu ofici quan s’apropen els dies de vacances, llançant-te als peus dels cavalls, mirant de fer caixa amb titulars desafortunats.
 
Una motxilla farcida de treballs que has de corregir, hores després, mentre tothom mira la televisió, acabada la seua jornada laboral i riu les gràcies de personatges analfabets que creuen tenir opinió de tot. L’espectacle, sovint obscè, d’una extravagància que anem assimilant, a poc a poc, com a normalitat, com a referència, com el punt de mesura de totes les coses. Debats que es fan passar per diàleg quan semblen escridassades de desllunat. Lliçons sobre les que ningú sembla tenir res a dir, cap estellador que posar.
 
I un dia, a sobre, la mort potser esperant-te en la desmesurada rancúnia d’un adolescent que se sent ignorat en el seu desencís i els efectes de la qual algun descervellat aplaudirà, com si t’ho hagueres buscat tu mateix a força de fer notar els buits i les mancances, justificant aquella mena de “solució final” com si fos l’empremta genètica que arrosseguem per estalviar-nos els subjectes que ens assenyalen aquelles inconveniències que no ens deixen surar sobre els bassals de la superficialitat i el conformisme.


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat