La discriminació positiva

L'exercici de la "discriminació positiva" només s'accepta un cop l'any en el santoral civil del calendari. Però, ai! quan ens ho recorden tots els dies i a tots el moments... Llavors resulta que ja "toquem els nassos", com si la folklorada solidària fos més justa que la denúncia constant, incisiva i necessària.
 
Ja no ens ve tant de gust si cal tenir-la en compte diàriament, amb aquell esforç amb què cal la complicitat de la voluntat i (ai!) la consciència. Per això, trobar-nos davant la insistència de col·lectius que ens fan saber que aquella fita —que ja ens va bé evidenciar com una enganxina del Domund, per declarar que nosaltres ja hem fet la nostra col·laboració a la causa del folklore caritatiu, i que la nostra progressia i/o actitud compromesa queda estàlvia de la indignació dels altres—, ens molesta fins al punt de fer-nos reaccionar amb aquella condescendència ofensiva de qui té la paella pel mànec: “Tampoc hi ha per a tant”. Quan no, directament, renyem per considerar-ho desmesurat. Una condescendència que arriba fins a la comprensió més absurda amb aquells comentaris “sí, està bé, però serà difícil canviar-ho”, com si la complexitat de les coses fos un entrebanc per evolucionar, com si estiguérem parlant de xiquets poc entenimentats (potser sí) amb qui cal tenir paciència, quan no oblidar-se’n de l’esforç de redreçar-los.
 
Probablement, com totes les litúrgies a les quals acudim endiumenjats per servir al seu joc d’aparences, la discriminació positiva anual només resulta com a “postureo”. Ens fa ben pensants, d’imatge pulcra i sense arrugues. No ens varia el resultat de la comptabilitat significativament, perquè res no canvie i puguem continuar sent acòlits del costum de la indiferència.
 
Que ens assenyalen les nostres misèries socials mentre ens mengem un dinar que no hem fet ni hem ajudat a fer, mentre volem provocar humor a costa de l’injust reconeixement dels altres, mentre frivolitzem des de la nostra privilegiada condició de “mascles dominants”, això ens toca els nassos, però ben tocats. I llavors de seguida recorrem al manual de la condescendència. A voler recuperar aquelles rutines que ens han ensinistrat tan bé aquell gir d’esquena davant realitats amb les quals no volem ser tocats.
 
Més enllà de les llaçades solidàries, de l’anunci concret dels prejudicis que cal superar, d’aquella estructura mediatitzada per emocionar el personal en un dia i horaris concrets, ens cal entendre la constant necessitat d’advocar per l’acte imprescindible de justícia. Aquell esforç que obviem perquè el calendari no l’ha resolt en el seu programa de festius, suposa que la vida de molta gent és carn d’oblit i mort segura.  Perquè cada dia que deixem passar, ens creixeran les víctimes en les cunetes de la memòria.


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat