No tinc més pàtria que les paraules

He descobert que la llengua és una part molt delicada de la meua anatomia cívica. No parle d’aquell tros de carn ple de papil·les identificatòries del gust de les coses. Parle de l’altra, la que és capaç de donar cos físic als pensaments i a les emocions. La que vehicula el meu interior, allò que sóc en realitat, davant dels altres. La que em descobreix. La que de vegades flueix, innaturable, pels senderis invisibles de la tinta, i de vegades vaig reunint, a poc a poc, amb la paciència d’un rellotger suís, fins enllestir allò que més s’apropa al que volia dir.
 
Perquè la faig servir puc esdevenir un perill públic. Ser un risc, un element nociu. No volen que em creue en el teu trànsit amb un “adéu”, ni agençar-me el teu afecte amb un “gràcies” o un “t’estime”, ni desitjar-te que la vida et siga un exercici de goig continu quan et dic “per molts anys”. Sóc, de sobte, un ésser marginal, un fora de la llei.
 
No entenen que sóc el que dic i com ho dic. Si no puc dir el que pense, no sóc. Amb les paraules determine la geografia del meu món, vaig construint ponts o els bade irremeiablement. Amb elles compromet la meua existència. La llengua —la meua llengua— és la jàssena que apuntala el meu esperit combatiu. No tinc perquè demanar permís per parlar-la, ni justificar a cada moment el poder expressar-me com ho faig. Perquè molts no s’esforcen per entendre’m, el meu poble ha sigut obligat a fer un doble esforç d’aprenentatge. Humiliació. El bilingüisme, al meu país, és un descarat procés de substitució.
 
Pretenen que acabe engolint-me el patrimoni que em llegaren els meus avis i els meus pares. Que me les extirpe, com un càncer. Precisament la matèria de l’ànima, que he fet a força de paraules. L’essència de mi mateix. Volen desnonar-me iradament. Arraconar-me, com una panderola. Només per fer servir la meua llengua, que em respira les intencions i els gestos.
 
I ho fan perquè pensen que sóc un home sol. Que malgrat el verb que agermana, viatge individualment i exclusiu. Que no hi haurà mans per salvar aquest ultratge. Que no hi ha poble rere les nostres vides. Que tenim tan assumit el preu de la derrota que nosaltres mateixos ens farem el nus de la mordassa. Ens creuen vençuts. Els ha crescut la intolerància amb l’exercici d’un poder que sabem il·legítim, malgrat l’aparença de les formes.
 
Ens han alçat la mà de nou. Alçarem nosaltres la veu alguna vegada?  Posarem el crit sobre la ferida? Ens florirà als llavis, amb les mateixes arrels que una garrofera, la paraula “llibertat”? Obrirem cada porta del trajecte amb un “bon dia”? Salvarem aquest hivern que ha tornat amb rancúnies pretèrites, amb una nova primavera? Habitem una llengua i tenim la mateixa vida que les paraules que ara ens manen que posem en silenci. I no volem, no podem, perquè només en el dir som.


 

Comentaris

alacant. Alacant
1.

M´agrada.

  • 2
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat