Cosa nostra

Hi ha debats que se’ns fan eterns a les sobretaules, amb aquella lògica insalvable de l’estratègia del tres en ratlla, on perds o guanyes per manca de concentració o directament per indolència manifesta, perquè ja n’estàs fart. Debats com els que genera, per exemple, el fet de si els polítics que omplin els titulars dels mitjans perquè ens han robat a mans plenes, són reflex de la societat o la societat s’emmiralla amb els comportaments dels polítics i tendeix a reproduir-los. Una cosa així com: què fou primer, si l’ou o la gallina.
 
El polític d’ètica distreta s’ha acostumat a fer caixa apartant-se —amb l’habilitat d’una àvia que tria pedres entre les llenties—, comissions per la concertació de determinada obra pública. Com si el sou que li ha de garantir la supervivència en la feina, lluny dels paràmetres amb què estem sotmesos la resta de mortals, no fos suficient. I el resquit li calgués com a premi a la seua dubtosa excel·lència.
 
De fa temps que ens esmorzem tot un seguit de notícies dient-nos els negocis i l’aprofitament econòmic que certs personatges d’envergadura al nostre País Valencià han fet a l’ombra del poder que deien representar. Ells es defensen sovint argumentant (sic) que tenen “la consciència tranquil·la”. I tant! Per a ells és d’allò més normal convertir el servici públic en un privilegi que ningú no pot qüestionar perquè va afegit al càrrec. És consubstancial a l’ofici. Ostentació inclosa, perquè no se n’amagaven d’exercir-la on s’hi presentava.
 
És tal el nivell de perversió que ha agafat la cosa, que aquesta mena de polítics confonen —interessadament i deliberada— l’avaluació moral amb l’avaluació política. D’aquesta manera, la consciència personal (tan elàstica com un xiclet ben mastegat) troba el matalàs perfecte per fer descansar la innocència dels seus comportaments. Les consecutives i aclaparadores majories que han anat aconseguint al nostre país no han fet altra cosa que justificar, convocatòria rere convocatòria electoral, el seu exclusiu i particular sentit de fer política.
 
Una gran part de la societat valenciana, conscientment o inconscient, ha anat referendant, conformada, aquesta dinàmica. Una gran part que encara s’ho mira amb una nostàlgia inexplicable, malgrat els fets incontestables que proves policials i jutjats van escampant davant la seua mirada lleganyosa.
 
Al seu imaginari més profund ha crescut la figura del polític que, desvergonyidament i a càrrec de l’interès públic, no busca altra cosa que omplir-se les butxaques. Mentrimentres, aqueixa mateixa societat ha assistit impertèrrita a l’enfonsament progressiu dels serveis públics —dels que segur que en feia ús i en patia les conseqüències—, enlluernada pels fastuosos i inútils projectes on es desviaven els diners dels nostres impostos, en la versió més moderna de “pa i circ”. Fins quan ha de durar aquest suport incondicional i acrític (perdoneu la redundància) a aquesta banda d’acabacases? Posar fi és cosa nostra.


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat