No és ideologia, són interessos

Aquesta mascarada de democràcia que ens han fet viure des d’aquella transició-disfressa estava especialment dissenyada per a evitar que poguérem evolucionar amb una consciència ideològica que ens fes més col·lectivament conscients del món on vivim i de les carències que compartim. Ens ha reduït més bé a individualitats que ens apleguen per interessos i ens hem acomodat a viure teatrets, com ara l’electoral, on fem tries, més en funció de l’aprofitament personal, que no del general, sense que tinga major transcendència per als convocants el fet de participar-hi massivament o no.
 
Només ens deixen reconèixer com a espai públic els centres comercials—amb la seua homicida condició per al comerç local i de proximitat— i els camps de futbol —esdevinguts com les grans catedrals de la nova fe en la superació de la banalitat de les hores. El carrer, però, continua sent dels Fraga de tota la vida. Aquells que ens van imposar un silenci que el socarrat il·lustre definia a cop de guitarra com “antic i molt llarg”. Una nit que ja ha superat, de bon tros, les dimensions polars reconegudes.  
 
Des de casa (de cadascú) escridassem tothom amb aquell verí innocu de la virtualitat, asòmats a aquella mena de desllunats que són ara les xarxes socials, i ens creiem els reis del mambo de la consciència col·lectiva. Sense adonar-nos que aquesta democràcia (fa riure i tot escriure la paraula) viu sotmesa a l’imperi d’una llei que, lluny de fer-nos progressar en les llibertats, ens afaiçona en una gàbia on fem una llarga i enganxosa migdiada, complaguts.
 
La llibertat d’expressió en aquest estat és mentida. Paguem els serveis més cars d’Europa simplement perquè els polítics que han acabat la seua vida útil (si alguna vegada l’han tinguda), puguen jubilar-se com a reietons en consells d’administració d’empreses gestionades per autèntics voltors que s’apressen a llepar la sang vessada dels pobres. Gestionen deliberadament en precari l’assistència dels serveis públics, amb una calculada intenció de desintegrar-los. Protegeixen les seues corrupteles amb desvergonyiment i ostentació, movent cadires incòmodes i lliurant els lladres de sang blava només perquè són els personatges imprescindibles d’aquest betlemet que encara hi ha gent que venera. Deixen matar les dones amb una impunitat esfereïdora mentre miren cap a una altra banda i justifiquen la seua psicopatia moral des de púlpits de mitra dubtosa i amb programes de televisió que fan més apologia del terrorisme que el pobre Valtonyc, que ha volgut cantar les quaranta sense pensar que els quaranta de Franco encara pesen més que el seu desig de dir.
 
I els carrers seran sempre silenci. Perquè no hem après mai a ser cos social. Som individualitats comprades a cop de misèria, encauats en l’aparent protecció de les quatre andròmines que ens deixen conservar i que se sobreposen a una visió més ampla que hauríem de tindre sobre la realitat. I els grans partits, aquelles bandes que mercadegen una alternança impossible ja de distingir, amb un suport encara inexplicable, aprofiten aquesta astènia cívica per mantenir un sistema que ens converteix en un cadàver putrefacte. I així no serem mai corrent de canvi. Si de cas, algun dia, un trist sepeli. I com bé diu el meu apreciat soci en la nostra fallida empresa de metàfores, el més fotut és que ningú no ens vindrà al darrere del cotxe fúnebre, acompanyant-nos.


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat