Quanta violència més?

Recorde perfectament les agressives campanyes que llançaven les diferents direccions generals de trànsit quan els morts en carretera començaven a resultar quasi tan nombrosos com els d’una guerra civil (deien). Tot aquella inversió de talent i tecnologia, de recursos materials i humans, per envair-nos l’atenció sobre les precaucions que calia tenir cada vegada que agafàrem el cotxe. En les seues proclames divulgatives anaven succeint-se les imatges esgarrifoses, les emotives, totes colpidores sobre la nostra aparent inconsciència. Aquelles morts resultaven intolerables per a l’administració i, per afegitó, havien de resultar-nos també a nosaltres. No podíem assumir aquell nivell de pèrdua de vides humanes i la conseqüent onada expansiva de dolor a les famílies i amistats del seu entorn.
 
Em pregunte qui fa la comptabilitat de les víctimes i les adscriu a una categoria concreta perquè després prenguen més protagonisme en la pedagogia social que caldrà fer a continuació. Quina és la importància que tenen sobre altres, quin nombre concret caldrà amuntonar per mobilitzar tots els mitjans disponibles i aturar aquella sagnia que creix amb una evidència indiscutible.
 
Si en vida patim una diferència de classe, morts sembla que encara la patim més. La qualificació que en fan als mitjans, amb el seu llenguatge de titulars mancat de la més mínima ètica i que ratllen l’obscenitat; el tracte comprensiu fins l’ois que acaben rebent els botxins; les reflexions dels col·lectius de mascles, condescendents amb el seu gremi genital i aquella condició de superioritat amb la qual trivialitzen la realitat de les morts. La víctima esdevé així més víctima. Perquè patirà aquella condició indigna i indignant de cos oblidat en la cuneta de les carreteres de la història.
 
No puc deixar de preguntar-me: quantes dones mortes i/o agredides cal posar sobre la taula d’un despatx? Quanta sang cal que regalime per la seua fusta envernissada? Voleu dir-me que no és motiu d’alarma social aquesta incessant pèrdua de vides humanes, tota aquesta violència estenent-se víricament per places i carrers? Quan s’obligarà a abandonar la constant cosificació de la dona associant-la a un bé de mercaderia? Per què li resulta més senzill a l’administració fer publicitat amable sobre la “igualtat de gènere” als centres educatius —aquelles reserves de virtuts que ja ningú no practica més enllà de la tanca d’un col·legi— i no corregir el terrorisme discursiu dels programes de televisió? Per què no es posa l’estellador d’una vegada?
 
I mentrestant, en som testimonis impertèrrits del menyspreu i vulgarització d’un drama que agafa quotes de pandèmia. Sí, ho heu llegit bé, de pandèmia. ¿O cal que comparem les xifres que es prenen a debat a l’hora d’encendre totes les alarmes dels organismes de salut quan apareixen els primers contagis de malalties considerades perilloses, abans de titllar-me d’exagerat? Quina mena d’accident genètic proclama una tragèdia com assumible o tolerable i una altra com a repugnant? Quanta violència més?


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat