Hui només són cabòries

Pocs dies després de quedar-me sense feina, en un rampell d’optimisme i agafat al caliu d’una conversa recent, em vaig decidir a redactar un currículum. Ja sabeu, aquella mena d’expedient de literatura formal i entusiasta que té, com a destinació, suggerir els valors que intueixes tens encara malgrat el fons de pèrdua que arrosseguen les paraules que escrius.
 
La idea era començar a enviar-lo a tort i a dret. No deixar que se m’apoderés aquella força creixent de la derrota. I posat en feina, vaig començar a tenir tot un seguit de sensacions contradictòries. Després de tants anys només arreplegava que paraules. No acabava de semblar que l’experiència acumulada durant els darrers 22 anys trobés reflex certificatiu en tot allò que hi escrivia. La disposició, la voluntat, les hores invertides, les preocupacions, els patiments, la superació dels fracassos i la laboriosa consecució dels èxits. Aquell bagatge que cap formació universitària pot suplir. Aquella inversió de temps que m’ha professionalitzat les maneres i que m’havia fet creure, precisament per això, necessari i imprescindible. Tot allò que havia anat configurant-me com a persona i com a professional no tenia un document segellat per cap administració competent en la gestió de les hores d’un mestre d’escola.
 
Allò i aquella sensació d’anar traient les coses com qui treu d’un bagul polsós els efectes personals que ha heretat d’un avantpassat llunyà i desconegut. Tot pensant si aquell escampall d’estris d’un altre temps podrien servir-me ara, en la caminada que m’esperava, tan incerta.
 
Fins que vaig posar la data de naixement, que havia deixat deliberadament per al final. Aquella on s’hi reflecteix tot el temps que m’ha caigut a sobre dels gestos, que m’emmanilla l’agilitat de les passes, que fa aquell retrat tan definitiu d’un mateix. I llavors sí que em vaig ensorrar una mica. Perquè em vaig veure davant d’un espill que em tornava aquell apunt de patetisme, d’home que cerca il·lusions en un món aliè, d’antigor que només pot atraure tots els racons de la discreció.
 
Resulta perillosament senzill veure’s com un anacronisme prescindible, abocat a un mercat de treball on (les estadístiques parlen) la gent de més de 50 anys serà víctima d’una major marginació laboral. Una inexplicable condició de nosa. Inexplicable perquè el recorregut de l’experiència, allò que va afegint mestratge i lucidesa a parts iguals, és menystingut davant la novetat dels qui accedeixen per joventut, tot pensant que no podrà haver una conjunció profitosa entre la treballada i raonada evolució de la realitat i l’originalitat nouvinguda.
 
Torne a considerar aquell moment just ara, sis mesos després, mentre faig arreplega de nou de documents que engreixen sobres amb més enviaments, com ampolles de vidre amb missatges, llançades amb aquella esperança sobre l’atzar dels esdeveniments.  I sempre amb una estranya inèrcia d’il·lusions, que volen superposar-se a la rendició absoluta. Pensant que, malgrat els silencis per resposta, queden encara petites places assolellades per on passejar el meu optimisme que el seguici de les hores mortes no acaba de devorar del tot. Perdoneu, però hui només són cabòries.


 

Comentaris

Terrer roig
2.

Anim Josep Manel. No defalleixes. Darrere el núvol més negre sempre hi ha el sol

  • 2
  • 0
Teresa Sanchis Labiós El Cabanyal
1.

A risc de parèixer frivola i superficial, no em queda una altra cosa que dir-te que si el haver-te quedat sense un lloc de treball convencional, et fa escriure meravelles com aquesta, benvigut siga l'acomiadament. L'únic que te motius per a estar trist és l'alumnat que t'ha perdut.

  • 3
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat