Persecució i totalitarisme

De fa uns dies circulen per la xarxa les declaracions d’un eurodiputat polonès, Janusz Korwin-Mikke, conegut per les seues proclames sexistes, racistes i antisemites. Sempre em pregunte quina cosa estem fent malament com per a permetre que una persona amb un ideari tan nefast, que atempta clarament contra el sistema de llibertats que mirem de construir, pot tindre un altaveu així i exercir la representació de la intolerància amb una impunitat tan esfereïdora.
 
El feixisme a Alemanya va aconseguir el poder per la via democràtica. La història, malgrat les llacunes que volen imposar-nos des de la mala fe o la ignorància, la coneixem. En l’actualitat, però, aquesta democràcia continua sent l’ampla avinguda per on encara desfila l’extrema dreta i, segons ens alarmen els mitjans, ho fa amb un evident pas triomfal. El discurs de l’odi va aconseguint adeptes, això sí, matisat per una aparent moderació en les formes que no és sinó la moderna disfressa de les velles consignes envers aquells que són diferents i que, precisament per això, no poden ser considerats “els nostres”. I prenen possessió d’allò que creiem tenir en usufructe exclusiu. I en un món que ha gestionat pèssimament la globalització, la por circula venosa per les artèries del civisme malmès d’indiferències.
 
Quines limitacions es poden posar a aquestes ideologies de tenebra? Perquè allò de la tolerància zero envers comportaments que fan malbé la convivència i posen en risc l’acceptació dels altres, i que tan proclamat resulta, no pot exercir-se sense que aparega algú que diga que, limitant el dret d’expressió de la intolerància pots acabar exercint aquell feixisme que vols posar en qüestió. Que podem acabar fent del pensament liberal una mena de totalitarisme. I que precisament per evitar aquesta contradicció ens cal suportar, encimbellats al faristols del futur, personatges de dubtosa qualitat democràtica com el que he citat al començament d’aquest escrit. I institucions i fundacions que fan una descarada apologia del feixisme (com és el cas de l’estat espanyol) i que reben ajuts econòmics perquè la legalitat vigent legitima encara la impunitat de l’odi. I no puc evitar pensar que aquesta tolerància és una mena d’ingènua consideració, que no té en compte les víctimes que està posant sobre la taula, dia rere dia, la violència de les seues proclames i la passivitat confiada que fan alguns amb una beatífica intel·lectualitat, creient  només en un canvi d’argument.
 
Malgrat això, continue pensant que cal posar límits. No podem, per exemple, permetre que certs representants d’un partit polític o de cap confessió religiosa parlen impunement de les dones com éssers que han d’estar supeditats a la voluntat del mascle, donant caràcter de “normalitat” a la violència amb el seu argumentari. No podem permetre’ns el luxe de deixar-los espai públic per manifestar la seua ideologia funesta. Simplement, no podem. I perdoneu-me (o no) aquesta manca de correcció política, però l’estructura del vehicle que ens permet el trànsit en aquesta suposada evolució de la societat, trontolla de tal manera, que acabarà fent parades en les andanes d’una història que pensàvem que ja teníem superada.


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat