Els punks valencians dels 2000

13 gener 2017 01:00h
GettyImages - Punk
Quan parlem de punk el que ens ve a la ment són bàsicament dos coses: una estètica marcada per les crestes i les punxes i la música. Especialment coneguda és l’escena punk del País Basc als huitanta, marcada per la música d’infinitat de grups de forta tendència abertzale. Però, possiblement allò que més definisca el punk no siga tant la música sinó el Do It Yourself, la filosofia vital de fes-t’ho tu mateix, de l'elaboració de continguts amb mitjans precaris i, per entendre’ns, d’anar per casa. Eixa és la filosofia que hi ha darrere d’aquella cridanera estètica pel que fa a pentinats i vestimentes, però també el que portà a la proliferació de grups de música (que publicaven rudimentàries maketes) o un fenomen menys conegut: el dels fanzines. Deia Fermín Muguruza, cite de memòria, que el Rock Radikal Basc naix per la necessitat de contar coses i que ells utilitzaven la música com a forma d’expressió, però que si no haguera estat per la música, doncs potser hagueren fet tebeos.
 
I els bascos feren tebeos. Fanzines com l’anàrquica Euskadi Sioux o l’encara vigent TMEO són exemples de noves maneres d’expressar-se sota la premisa del Do It Yourself.
 
Però... i els valencians? Tot i que ja en aquella època hi haguera exemples de revistes satíriques (no crec que els impulsors conegueren l’expressió fanzine) com la gandiana El dàtil, de la qual Ignasi Mora supose que podrà contar més coses, haurem d’esperar a la dècada dels 2000 per a poder gaudir d’exemples del punk nostrat. I el que és millor, els protagonistes d’aquestes iniciatives no crec ni que hagen arribat a plantejar-se que formen part d’una generació.
 
Com Fermín Muguruza, els Obrint Pas també tenien ganes d’expressar-se, de transmetre un missatge diferent a aquell que podien escoltar a la resta de mitjans. I, tot i que els seus inicis sí que s’acoblen als del punk tradicional (aquell Kasal Popular del carrer Flora), el 25 d’abril del 2002, amb l’aparició de Terra,  s’esdevindria l’adveniment d’un moviment de masses que a dia de hui és de sobres conegut: la consolidació de l’escena de la música en valencià.
 
Sobre música no tinc massa interès de parlar, però sí que m’interessa un dels factors que va contribuir a eixa popularització: Internet. L’aleshores nou mitjà de comunicació permetia una ràpida distribució dels materials que joves d’arreu del País Valencià, sota la base de l’ska i la dolçaina, començarien a produir durant tota la dècada dels anys 2000. Els concerts farien la resta.
 
Però, va ser la música l’únic canal que tenien per a expressar-se els joves valencians dels 2000? No. El Do It Yourself donaria lloc a projectes d’altres disciplines, menys populars, però que tindrien continuïtat fins als nostres dies.
 
Per la música en valencià coneguérem al cantautor satíric Toni de l’Hostal. El 2005, any que marcà la seua carrera, l’humorista començà a col·laborar amb un fanzine de l’estil d’aquells periòdics satírics que tan prolíficament han anat creant els valencians des del segle XIX. Des de Gandia venia La Cabota, on també debutaria una escriptora que 10 anys després tindria certa repercussió, sobretot com a 'tuitstar', anomenada Lucrècia de Borja. Els punkis valencians dels 2000 (que ja no dúiem punxes ni res, com a molt dessuadores amb els quadres blanc-i-negres de l’ska) llegíem aquestes publicacions satíriques pels blocs d’Internet o, fins i tot, en paper a locals com el Glop de Benimaclet. Si recordes haver llegit un exemplar en paper d’aquesta publicació, possiblement ja tingues certa edat, més a prop dels 30 que dels 20.
 
També de l’Hostal va ser un dels protagonistes de Maemeua!, programa d’humor surrealista coetani de La Hora Chanante i emés per la televisió local de Sueca. Una vegada més, trobem en aquest programa de televisió diversos elements del Do It Yourself: Una narrativa incomparable a res que aleshores apareguera per televisió (i menys en valencià), certa imatge cutre conseqüència dels pocs mitjans de què es disposaven i, en el cas dels valencians del 2000, l’ús d'Internet per a difondre el programa més enllà de la zona de cobertura de la televisió municipal suecana.
 
En el cas dels projectes sorgits a la segona meitat dels 2000, veiem encara certa presència de mitjans tradicionals, com ara les televisions o ràdios municipals. En el cas de la ràdio, destaca la figura de Pau Pikonenko qui, des de Ràdio Godella, ha dirigit diferents magazins d’un caràcter satíric i bandarra. Els programes de Pikonenko, intermitents, han tingut diferents noms, com ara Ciutat Tanatori o, des del 2012, Kalebarraka. Aquest cas és especialment interessant, ja que l’impulsor sí que podríem dir que prové de l’escena del Punk clàssic, però no arriba a fer-se realment conegut fins que, a partir de 2012, es produeix l’explosió de la tuitosfera valenciana. Kalebarraka, amb els seus memes, ha esdevingut un compte molt seguit a les xarxes socials. Molts dels seus seguidors desconeixen que Kalebarraka no és només un compte de Facebook, sinó un programa de ràdio. Però, encara menys persones sospiten que la trajectòria radiofònica del programa, amb altres noms i semblant format, és anterior a la dècada del 2010.
 
El Do It Yourself de la dècada actual ja és plenament 2.0 i es va expressar especialment a twitter durant la primera meitat de la dècada, amb l’aparició de referents com Eugeni Alemany o Vicent Baydal o, fins i tot, figures polítiques com Pere Fuset. Abans d’allò, hi havia els fòrums (Valencianisme.com, fundada per Fuset) o els blocs d'Internet, on sovint es reproduïen materials com els de La Cabota o Maemeua!. Fins i tot, editorials i escriptors s’han consolidat arran de tertúlies literàries sorgides dels blocs, com la gent de Llibres de la Drassana. Cas a banda eren els blocs de caràcter polític, destacant el que potser seria l’últim a sorgir, La Paella Rusa, web suposadament satíric que és el que més a prop hem estat de tindre un Canard Enchaîné.
 
Aquesta escena twittera 2.0 ha generat els seus codis, amb un llenguatge propi i imatges humorístiques en forma de meme i ha consolidat espais com ara Curats d’Espanto o l’abans esmentat Kalebarraka.
 
I, ja que parlem del programa de ràdio, parlem també de l’últim fenomen d’aquest Do It Yourself valencià que ja compleix més de 10 anys: la #PodcasteraValenciana, en expressió d’Amàlia Garrigós. El podcasting té molts dels elements del punk 2.0: ganes d’expressar-se, llenguatges i temàtiques que no es veuen a mitjans convencionals, coses fetes a casa amb quatre duros i difoses per Internet. Magazins eròtics com Luxúria, d’altres més convencionals com Massa per a la Carabassa, o la consolidació del projecte radiofònic de Pikonenko són alguns dels exponents. Hi ha programes de la Xarxa d’Emissores Municipals Valencianes un poc més antics i que no formen part, específicament, d’aquest fenomen, però que tampoc no són anteriors al 2010. I, cal parar atenció a la Coctelera 3.0 de Llosa FM i el que puga fer Carlos Ripollés.
 
Per la meua banda, faré un poc d'elogi personal al meu programa de ràdio, La Represa, que tot i tindre el suport de Ràdio Godella, deu tota la seua difusió a Internet. De fet, qui escolte el primer o el tercer programa, ja pot endevinar que allò de l’Internet en la dècada passada, al País Valencià, va ser cabdal.


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next