L'assassinat a Lucía

27 abril 2017 01:00h

Es retirà al seu dormitori amb tota la tranquil·litat del món i sa mare la trobà morta al cap d’un moment. Els mitjans digueren que s’havia suïcidat, però no és de veres: l’assassinaren.

Lucía se sentia com una peça que no encaixava en aquest puzle anomenat vida. El col·lectiu d’infants i adolescents són fecunds proveïdors d’un bon grapat de xicotets psicòpates per als qui la vida dels altres no és més que un altre joguet trencadís. Malgrat que el joguet no vulga sotraure’s d’aquest joc que, a més a més, serveix de macabre punt de cohesió social en una etapa en què sociabilitzar-se és bàsic (Tots contra ell/-a!). Lucía desenrotllà aquest paper assignat contra la seua voluntat des dels més tendres anys. En complia els requisits més bàsics: Era fàcil d’aixafar i minar com a persona. L’etiqueta de sac on descarregar els colps es convertí en un estigma que anaven alimentant a cada insult de fea i gorda, com un mantra amb què foradaven sense treva la seua atrotinada dignitat. Un assetjament continu que sempre troba carnada en els més febles, aquells a qui el seu radar percep sense capacitat per defendre’s. I acabar dinamitant la víctima fins reduir-la a la categoria de cosa.

Amb aquest bagatge, Lucía arribà a l’adolescència: Ensinistrada com el blanc perfecte de totes les burles, com un ninot articulat per propinar-li totes les puntades de peu emocionals, tota la gamma possible de galtades a la dignitat i escopinyades de llefiscositat diversa a la seua imatge social. Com sempre, amb uns abusadors que necessitaven exercir aquest sadisme tan selecte sense una engruna de compassió ni empatia; és clar, sempre atiats per les rialles de certs companys i del silenci d’altres tants. Ambdós igualment responsables: el silenci còmplice constitueix l’element integrador d’aquestes dinàmiques en la normalitat.

La situació esdevingué moralment insostenible i Lucía hagué de canviar-se de centre malgrat les reticències de la direcció (No es para tanto, son cosas de niños) fins que un membre del personal de neteja trobà una carta de comiat de l’adolescent. Rere arribar a mans del director de l’institut, aquest va vulnerar el protocol estipulat per al bullying i la donà a conéixer als pares de Lucía. A partir d’aquest moment va ser quan s’engegà el procés de canvi de centre que fins ara se li havia denegat perquè al·legaven que no había suficientes razones.

Lucía recuperà en el nou institut de secundària retalls d’una infantesa i adolescència fins ara malmeses. Com si fos un esdeveniment extraordinari, un dia tornà a casa referint-li a la mare que una companya l’havia convidada a seure al seu costat. Malgrat tots aquestes guspires esperançadores, el gris rerefons que enterbolia la psique de Lucía no podia dissoldre’s amb una carícia. La plumbosa boira que l’acompanyava havia estat sòlidament fonamentada a força d’anys amb traça minuciosa, pròpia del més cruent artista. I és que aquest escultor no volia deixar la seua obra inconclusa i s’havia fet destre en cibertecnologia, fantàstica eina que li permet sofisticar la tècnica. No gaire temps enrere, si t’humiliaven dins els límits del recinte escolar, podies trobar oasi temporal en el caliu de la llar. A hores d’ara, els grups de whatssapp, les xarxes socials... són terreny adobat on poder exercir sense treva la seua crueltat amb total impunitat. I el cas de Lucía no anava a ser una excepció, qui també patí episodis freqüents de ciberassetjament. Fotos penjades d’ella anaven difonent-se per la xarxa amb les quals es mofaven del seu físic i la ridiculitzaven entre tots com en una mena un exercici de burla col·lectiva.

A banda d’això, la felicitat d’alguns suposa un insult per als amargats de sempre. ¿Com gosa redreçar la seua vida? Amb la d’esforços que havien esmerçat fotent-li-la… Per expiar susdita mostra d’ingratitud, els abusadors no dubtaven a aprofitar encontres fortuïts a l’autobús i altres indrets perquè el seu treball no se n’anàs en orris. Agarrar-la, insultar-la i sacsejar-la eren les vacunes de record d’una ignonímia de la qual s’entestaven a mantenir amb vida.

En aquests casos tan execrables, de vegades sembla que es conjuminen factors on tots els vectors adquireixen una conducta completament forassenyada, la qual cosa conforma un quadre sociològic grotescament surrealista. Ja hem esmentat que un paper estelar el tingué el primer institut negant-se a traure Lucía d’aquell infern (son solo cosas de niños), després botant-se el protocol del bullying i finalment , rere la mort de Lucía, adduint que ella se teñía el pelo de verdes (sic) entre altres socorregudes raons per exculpar-se (a banda de sorolloses contradiccions). Tampoc no cal tornar a recalcar que l’actitud dels adolescents còmplices en l’assassinat moral és degradant però, per a més inri, els progenitors d’alumnes també sorgeixen com a sorprenents artífexs a facilitar (inclús estimular) l’escena criminal a mode de corol·lari final: Quan finalment, un dels abusadors rebé una expulsió disciplinària (d’aqueixes tan breus amb què després tornen a la tribu rebuts com a herois), la mare de Lucía es topetà pel carrer amb la de l’expulsat. Aquesta li increpà furibunda que había manchado el expediente de su hijo. Curiós sentit de la Justícia. ¿Com se li ocorre al degollat esguitar-li sang al botxí mentre li fendia el bescoll?

L’adolescència és l’avantsala del món adult. És l’etapa on cadascú malda per refermar la pròpia identitat a base d’emmillarar-se en els altres i d’ací brolla la necessitat imperiosa d’implicar-se en una vida social ben nodrida, que farcisca d’experiències necessàries per a l’evolució personal. Créixer a aqueixa edat exigeix de desvincular-se en certa manera de la closca familiar per trobar nous horitzons. Moltes sensacions són noves i tot es viu amb una intensitat inusitada. No poder realitzar-se socialment equival, per a la afirmació personal, a deixar uns pulmons sense aire per respirar. I si d’aquest àmbit tan fonamental només es reben humiliacions es com si el poc aire que aquests pulmons poden inhalar és viciat i contaminat. Es com viure segrestat al fons d’un pou negre mentre fora només s’ensuma una primavera de la qual ningú no et vol fer partícep. De tant en tant, algun raget de llum s’albira per l’eixida, però no triguen a blocar-la. Una altra broma de mal gust. I et tornes a retrobar amb la teua foscor de sempre. I així durant un rosari inacabable de dies sense cap esperança possible. Amb un ànim banyat per la negror d’un món infame obstinat a negar-te un lloc, les minses ganes de viure es marceixen en l’absurditat d’una vida que no mereix la pena ser viscuda. Obrir els ulls cada matí sols suposaria perllongar un calvari sobre unes taules on no es representa cap personatge com no siga el de patètic bufó. I morir és sens dubte més digne. I més alliberador.

L’estupor de molta gent mena a sentir teories per a un final tan atziac, algunes d’allò més grotesques. Les típiques de persones que només coneixen el final de la història i jutgen partint d’experiències pròpies. Com si amb aqueixa base vital disposassen prou com per endinsar-se en la pell de la víctima. Són persones que lligen un llibre amb l’alfabet erroni i n’extrauen una interpretació errònia amb barrabasades que fan sagnar les oïdes dels qui en coneixen el codi.

En el tanatori, jo sentia comentaris que obligaven les meues oïdes a armar-se de paciència i a constatar l’anafalbetisme social al voltant d’aquesta problemàtica (A ver si va a resultar que la habían metido en una secta, como le gustaba la estética gótica –sic-). A pesar d’aquest teló que ens embolcallaba, així com vaig donar-li el condol a la mare, les nostres mirades es trobaren netament tot i el tel de tristor que les cobria. Poguérem copsar automàticament en aquell silenci que ambdós érem dels pocs que érem capaços de descodificar l’idioma d’aquesta tragèdia. Ella, com a mare d’una víctima. Jo, com a antiga víctima que sentia reviure les cicatrius que deixen les urpades del bullying.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next