Quan va rebre el Premi Nacional de Cinematografia a Donòstia, a finals del 2015, Fernando Trueba va dir que no s’havia sentit espanyol ni cinc minuts de la seua vida, i que hauria preferit que la Guerra de la Independència l’hagueren guanyat els francesos. Ho va dir amb la clara intenció, primer, de desmarcar-se de qualsevol sentiment nacionalista («mai no he tingut un sentiment nacional», va dir clarament) i, segon, de reivindicar el pensament il·lustrat i sense fronteres que ací es va rebutjar al seu moment a bonyigades —a les idees i als afrancesats que les defenien—, inaugurant una sagnia intel·lectual que amb el temps ha esdevingut el tret més característic de la marca Espanya. Des de llavors, sense oblidar alguns il·lustres precedents, bona part de la cultura espanyola ha sigut i és una cultura d’exiliats, tant a l’interior com a l’exterior. Les paraules de Trueba van engegar una reacció en cadena d’aquesta gent que brama contra el nacionalisme d’altri, que va culminar en una crida al boicot de la pel·lícula que estava començant a rodar en aquells moments, La reina de España. El que ha destapat aquesta ventada és aterridor. La reina de España li ha alçat durant uns mesos el faldó a aquest país i ha demostrat que ací encara hi ha amagatalls que puden com les sinagües d’aquella porca que, segons la llegenda, va prometre no llavar-se fins a conquistar Granada.
Trueba, que va ser dels primers directors espanyols a rodar una pel·lícula en anglés en els anys vuitanta, és dels pocs que encara s’atreveixen a fer de tant en tant un cine «local», és a dir, a tocar de la seua realitat social i històrica més immediata, com ho feien Berlanga, Bardem, Fernando Fernán Gómez o Saura. En aquest sentit i en molts altres, Trueba, paradoxalment, és més espanyol i la seua pel·lícula més espanyola que qualsevol dels thrillers de factura impecable que darrerament es fan ací, però que podrien haver filmat igual un americà o un danés en els seus països respectius. A més, La reina de España, que tampoc ha agradat molt entre la progressia, cosa que caldria analitzar a fons, és també un original exercici de memòria històrica amb què el cineasta ha aconseguit irritar uns sectors que, significativament, se solen mostrar indiferents davant productes que s’emmarquen emfàticament en aquest corrent. El rescat que Trueba fa de la història, a més de divertit i pedagògic, és intel·ligent i combatiu. La seua pel·lícula, més enllà de certes tosquedats i arítmies, és densa en referències (que no tothom copsarà), ajusta comptes i ret homenatges, però sobretot no es deté en el món que retrata, sap arribar fins als nostres dies (en aquest sentit, el boicot a què ha estat sotmesa és un indicatiu de la seua eficàcia) i planta cara amb èxit a aquesta altra memòria històrica oficialista representada per sèries com Cuéntame, Amar en tiempos revueltos, la molt infame Lo que escondían sus ojos o Isabel, sense anar més lluny. Amb la seua reina llenguallarga i sarcàsticament antifranquista, ha demostrat que, més de quaranta anys després de la seua mort, si intentes ficar-li un dit en l’ull al Generalíssim deixes torts uns quants que es tenen a si mateixos per vius i que es giren contra tu com dimonis.
Però el més esborronador, pel que revela, és el promptuari utilitzat pels que s’han afegit al linxament de La reina de España. Els més hipòcrites l’han desqualificat argüint la seua suposadament escassa vàlua cinematogràfica o al·legant que ja estan farts que els facen mirar cap arrere, el que per a ells vol dir que cal mirar cap a un altre costat. Però n’hi ha que s’han envalentit i no han dubtat a utilitzar l’insult («¡¡Jódete, imbecil, y cómete tus palabras!!») i a invitar Trueba a tocar el dos, fent servir variants d’aquella fórmula que varen començar a escopir des de la prepotència en l’època que retrata la pel·lícula: «Un cabròn que escupe encima de España y los españoles […] que se vaya a Cuba o a Corea del Norte, que ese [es] su hàbitat natural». En els anys 50 t’enviaven a Rússia. Però el més recurrent ha estat el reprotxe específic que se sol fer al mal anomenat món de la cultura: la seua dependència de les subvencions. Aquesta recriminació ha anat adoptant caires reveladors a mesura que augmentava el rebombori. Davall d’una notícia que celebrava el fracàs econòmic de la pel·lícula, un cert Eremita21, el 29.11.2016, a les 10.11.30, deia açò en Vozpópuli: «Trueba, tienes que ir [a] los cursillos de formación en Mercadona, aprender que el jefe es el cliente y que tus clientes somos nosotros, los españoles que compramos las entradas por ver tus películas». Un altre, escudat també en un pseudònim pudibund, el mateix dia i en el mateix fòrum, postil·lava: «Todos en nuestro trabajo respetamos a nuestros clientes, los tratamos con educación y nunca los insultamos, aunque alguno nos parezca detestable». I un tercer afegia rotund: «Este imbecil que vive a nuestra costa, robandonos el dinero que tanto esfuerzo nos cuesta y que tanto tenemos que tragar con una sonrisa para convencer a nuestro comprador que lo que le ofrecemos es lo mejor, pues él no, él puede insultar al menos a la mitad de sus posibles clientes, ser un soberbio y un engreído y decir gilipolleces de auténtico ignorante» [sic, en tots els casos, incloent-hi ortografia i sintaxi].
El quilomètric enfilall de comentaris d’aquesta mena evidencia fins a quin punt ha penetrat en el cos social el concepte de jerarquia, tan genuïnament feixista, si bé en versió neoliberal (jo li llepe el cul cada dia a qui em paga, per tant tu me l’has de llepar a mi que sóc qui et paga a tu, perquè qui paga, mana), i deixen ben clar quina és la idea que bona part del personal té ara mateix de la cultura. Hem passat, de reverenciar l’artista com a un ésser gairebé diví, a considerar-lo un bufó al servei de la plebs. Ja no és aquell que il·luminava el camí, sinó el que va davant de la desfilada fent volantins com un mico i llançant flors a les masses, lloant les seues virtuts, rient les seues gràcies i sotmetent-se als seus baixos instints si sap el que li convé. Ens han colat un concepte bastard, el de «el món de la cultura», que hauríem de començar a anomenar pel seu nom, «el món del negoci de la cultura» o, millor «de l’entreteniment», i aquestes en són algunes de les conseqüències. El problema s’aguditza atés que, igual que passa en tants altres sectors laborals, la dinàmica perversa d’aquest sistema econòmic ha abocat els artistes, siguen literats, pintamones, titellaires o pel·liculers, a construir-se a càrrec de la pròpia butxaca un canyaret sota el qual poder treballar amb un mínim de dignitat o per a poder treballar sense més. Trueba, sense anar més lluny i deixant al marge que és un privilegiat comparat amb altres, és productor de la seua pròpia pel·lícula, cosa que, als ulls dels seus detractors, el converteix en un mercader àvid de diners. En una altra època, probablement tindria un contracte amb Cifesa o hauria emigrat a Califòrnia, i entre pel·lícula i pel·lícula estaria trascolant martinis en Romanoff amb Billy Wilder. Ací, on tot s’ha confabulat perquè no existisca una indústria cinematogràfica autosuficient, ha de parar la mà.
Que ningú no ho dubte: el sistema d’ajudes no és cap bicoca, en la pràctica és una trampa que té als «creadors» agafats per les pilotes, si més no tal com es practica per aquestes andoles. Aquest és un tema enverinat que no es pot despatxar de qualsevol manera, així que fóra bo deixar-ho ací per ara, però no sobra assenyalar que els mateixos patriotes espanyols que la tenen presa amb els titellaires que s’atreveixen a dir la seua, aquells que no paren de clamar contra les subvencions a un cert cine espanyol, no dubten a patrocinar als que els colonitzen la finqueta que tenen darrere de la tanca del crani, i ho fan directament, sense passar per l’Estat, deixant-se els cacaus en la taquilla o en els serveis d’empreses online americanes com Netflix, que ni tan sols paguen impostos en Espanya, sense melindros i sense importar-los les contradiccions en què incorren. Els mateixos que afirmen estar farts que se subvencionen pel·lícules sobre la Guerra Civil Espanyola —de les quals se n’han fet a penes una dotzena en els últims deu anys—, el mateix cap de setmana que deixaven la de Trueba abandonada a la seua sort, amb poc més de 300.000 euros de recaptació, desembutxacaven 1,5 milions per a veure una fluixíssima i rància pel·lícula americana ambientada en la II Guerra Mundial (Aliats, de Robert Zemeckis). Està clar que no totes les guerres són iguals, ni totes les postguerres tampoc.
Joan Dolç
