Casandra, la senyoreta Casandra, era una abella. La senyoreta Casandra era la mestra a la sèrie d’animació La abella Maya. Era qui ensenyava Maya i els seus amics el que estava bé, el que es podia o no es podia fer. Una mena de veu de la consciència, com acostumen a ser tots els bons mestres. Darrerament aquest nom ressona de nou al carrer, a les televisions, a les tertúlies. Però ara la protagonista és una altra Casandra, una que ha estat condemnada a un any de presó i set d’inhabilitació absoluta per un delicte d’humiliació a les víctimes del terrorisme. El que més ha transcendit d’entre els motius per a aquesta condemna han estat unes quantes piulades (tretze per a ser exactes) en el que es feia broma amb l’atemptat que va costar la vida al 1973 al per aquell temps President del Govern espanyol, Luis Carrero Blanco. Llevat d’aquestes piulades, Casandra també va escriure d’altres en els que feia broma amb l’accident de moto patit per Cristina Cifuentes, i fantasiejava amb la mort de determinades persones que apareixien en aquells moments als mitjans de comunicació.
A una escena de la pel·lícula Pulp Fiction, pràcticament al principi, Samuel L. Jackson contava a John Travolta la historia d’Antoine Rocamora, a qui el cap de Vincent i Julius ordena llançar des de una altura de quatre pisos per “fer-li un massatge als peus” a Mia Wallace, la dona del cap. Quan Julius pregunta a Vincent si no creu que Marcellus es va excedir una mica, aquell li respon “Bé, Antoine no esperaria que Marcellus actuara com ho va fer, però segur que esperava alguna reacció”.
Segurament Casandra no esperava que la Justícia actués com ho ha fet, però fent segons quin tipus de declaracions públiques (no oblidem que Twitter és una mena de megàfon gegant al qual qualsevol pot apropar-se per a dir la seua), el més lògic és que Casandra esperés alguna reacció. L’any de presó i la inhabilitació es revelen desproporcionades de totes totes, i potser és això el que desperte més simpaties que el contingut d’aquestes piulades. Jo no sóc Casandra, perquè en l’exercici de la meua llibertat d’expressió, i apel·lant al sentit comú, decidisc què dir o no dir. I no dic, ni escric, ni dibuixe tot el que pense en el meu us d’aquesta llibertat, la mateixa llibertat per la que és possible que em riga de persones, de situacions, d’idees i d’acudits amb els que sé que no hauria de fer-ho. Mai pensaré que hi ha un insult a una caricatura, a un acudit sobre les meues creences, la meua religió o manca d’aquesta, sobre la meua cultura… Però mai em perdonaria que aquestes creences meues, aquesta cultura que jo tinc fera mal algú simplement per no pensar com jo. Quan el poder serveix de manera tan miserable als interessos d’uns quants, en eixe moment, ara sí, jo sóc Casandra.
