El procés del Brexit a la Gran Bretanya ha deixat al descobert, una vegada més, que no es poden mantenir dos posicionaments alhora a un debat si aquests són contradictoris entre si. No hi pot haver cap raonament mitjanament racional que ho puga justificar.
El posicionament del govern de l’estat espanyol sobre el manteniment de la unitat europea aconseguida xoca frontalment, per exemple, contra el desig que Gibraltar surta del domini britànic cap a l’espanyol i que determinades nacionalitats europees no puguen decidir si es queden a l’estat actual o en volen un altre. Si s’està pel centralisme s’està pel centralisme, però si s’està per la possibilitat que algun membre de la unió europea (perquè Gibraltar ho és) puga decidir el seu futur, aleshores s’està per una raó contraria a l’anterior. Com quedem, doncs?
Els tractats d’Utrecht i Rastatt signats entre els anys 1713 i 1715 i pels qual es posava fi a la Guerra de Successió a la corona espanyola, les conseqüències dels quals ens són ben conegudes, donaven a la Gran Bretanya la possessió de Gibraltar i Menorca, entre altres prebendes comercials i territorials. Recuperada Menorca en 1782, queda encara en poder britànic Gibraltar i com que aquests tractats encara hi són en vigor també ho està la possessió britànica del penyal.
El govern espanyol argumenta que aquests tractats estan obsolets i cal tornar Gibraltar a la possessió espanyola. Argument molt feble de totes totes i que, a banda, significa que l’estat espanyol vol que aquell territori torne a la situació anterior als tractats. Si és així, conseqüentment, es pot fer la pregunta del milió: per què Gibraltar pot tornar a la situació anterior als tractats d’Utrecht-Rastatt però no la resta de territoris de l’estat espanyol que també es varen veure afectats per les conseqüències de la mateixa Guerra de Successió que provocà allò?
La contradicció no pot ser més evident i sols pot estar avalada pels estats que també temen que algun del seus territoris puga demanar tornar a la situació anterior a la imposada pel model centralista d’estat a Europa. No es pot mantenir un discurs racional amb una contradicció de fons tan clara perquè, si mitjançant acords polítics Gibraltar és susceptible de sortir de la sobirania britànica, pel mateix sil·logisme també poden sortir-ne els demés.
És conegut que els llanitos no volen ni escoltar parlar de devolució de la sobirania gibraltarenya a Espanya: ells amb sous i drets socials britànics i havent de caminar sols uns metres per a gaudir de la ganga espanyola no estan per la tasca i és normal que no vulguen canviar d’estatus. Per a què?
Està clar que darrere d’eixe posicionament no hi ha un nacionalisme probritànic ni un sentiment d’amor a sa graciosa majestat: és tot purament interés material i, per tant, com que ningú es tira pedrades contra la seua teulada (llevat dels valencians) ells, astutament, volen seguir pertanyent a l’imperi malgrat que pels seus carrer s’escolte: ¡quiyo, pixa, ven pa ca!, que com tothom pot adonar-se és molt anglés.
Els governs autonòmics que actualment governen el que va ser l’antic Regne d’Aragó podrien utilitzar el mateix argument que utilitza el govern de Madrid i reclamar, amb el mateix fonament, el retornament d’aquests territoris a la situació anterior als tractats esmentats perquè si són vàlids per a uns han de ser vàlids per a tots i si ja són obsolets també ho són per a tots: la universalitat de les propostes no accepta excepcions.
Aleshores, si per aquella universalització dels raonaments, Gibraltar pot tornar a la situació que tenia a principis del segle XVIII també han de poder tornar a aquella situació Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i tots aquells territoris que varen veure alterada la seua pertinença en virtut del Decret de Nova Planta i de tots els decrets que hi haguera per a conformar un estat diferent a l’original i mentre açò no s’accepte qualsevol reclamació que en aquest sentit faça el govern central pecarà de contradictòria i per tant d’inconsistent.
Per al proper 25 d’abril voldria proposar uns deures al poble valencià: reflexionar sobre el que som i sobre el que érem (tasca de lectura d’història), valorar el que vàrem ser respecte el que hi som (tasca d’ètica) i avaluar el tracte rebut actualment pel govern central i el que tindríem en cas de ser com érem abans del Decret de Nova Planta (tasca sobre moral). Sols qui faça aquests deures podrà saber i prendre consciència del que vàrem ser, del que som i del que no podrem ser mai si continuem igual.
