A Joan Fuster (25è aniversari de la seua mort)
Acabarem amb tots els francs.
Clarissa. Stefan Zweig
I
D’entrada acabar amb el joc que l’oposició li dóna a la dreta, als parlaments o onsevulla. No hi ha cap motiu per seguir-los la partida, acompanyar-los en la farsa de la transició caducada. Ara els partits respectats a Europa per la seua tradició democràtica, i òbviament no són precisament els polítics que aquí i ara ocupen el poder, s’haurien de plantar definitivament. Si és evident que el PP no va acceptar les regles del tauler constituent, en votar en contra de la norma de màxims possibles d’aleshores -1977-, encara resulta molt més clar veure que tampoc està per la tasca de deixar decidir els ciutadans sobre la forma de l’Estat, ni abans ni ara. Els usos poc ètics i legals que de les regles del joc públic en fa, serien motiu molt més que suficient per girar-los l’esquena i denunciar-los contínuament davant de les institucions europees, enlloc de compartir escons entre el femer de les corrupteles, però això sembla massa fort per a una casta política encara arrecerada en unes maneres excessivament complaents amb les formes, tot i que la dreta ni les observa. I les esquerres, en matèria de normalització lingüística, tampoc.
Per exemple, entre els anys vuitanta i començaments dels noranta la Generalitat encara va fer una tasca, tot i que mínima, de normalitat a l’ensenyament i els usos socials de la llengua. Algunes publicacions en aquest sentit ho confirmarien. Poques, molt poques, i ràpidament amb els governs del PP es van acabar.
De l’àmbit Administratiu un manual del 84; d’Agricultura i Pesca un del 81; de l’Automoció un del 86; de les Ciències de la Salut, tres (86, 93 i 94); de les Ciències de la Vida, dos (86 i 90); de l’àmbit del Dibuix, Pintura i Escultura, un de l’any 88; de l’àmbit del Dret, un del 93; Economia i Empresa, un de l’any 1992; Enginyeria Industrial un del 86; de l’Esport, un de 1991; dels camps de la Filologia i la Literatura, dos (85, 91); Filosofia i Religió, dos més (85, 91); Geografia un (95); Història, un (85); Informàtica, Electrònica i Electrotècnia, quatre textos (tres del 86 i un del 94); Matemàtiques, un de l’any 85; Mitjans de Comunicació, un, 85; Química i Física, dos (86 i 94); realment un erm.
Això confirma la tesi que de voluntat de redreçament en va haver ben poca, va durar encara menys, i no va ser creïble en cap moment. Així les coses costa de creure que mai el nostre Govern, ni uns ni altres, hagen fet una proposta decidida de canvi de coses.
Una Política Lingüística creïble passaria per canviar la fesomia del País sobre la carta pròpia que ens ateny. L’Estatut no pot continuar tenint un territori que ignore la presència de la part que li dóna raó de ser. No el pot tenir amb aquesta prerrogativa. Als territoris castellans del País Valencià se’ls ha de donar l’opció de decantar-se cap a la catalanitat que li és pròpia o anar-se’n. Han d’escollir. Però no pot quedar res que estiga al marge d’una carta magna, de la mateixa manera que passa a tots els països normals del món. I si ho està, s’ha de debatre. Tot el País Valencià ha d’estar en les mateixes condicions per poder fer el seu camí. Homogèniament. Tot el territori ha de tenir la mateixa densitat legal per poder assegurar que som un país de ciutadans, i no una barreja de projectes que no gaudeixen dels mateixos drets i obligacions. On s’ha vist que una part de la ciutadania puga ignorar ostensivament la part que representa el moll de l’os de la totalitat? Com és possible fer res amb una mica de trellat entre gent que pot a les clares desentendre’s del fet diferencial que justifica l’existència de la totalitat? Perquè, altrament, què som, si no, els valencians, murcians, manxecs, castellans? El País Valencià no té cap altra sortida de ser que ser-ho en acte i en potència, català de soca-rel. I no caben mitges tintes complaents. El projecte ha de ser igual per a tots i valencià en exclusiva. La resta, és literatura. Ja fa quaranta anys que ens estem flagel·lant amb una fal·làcia de poca volada i encara menys opcions realistes de sobreviure. És l’hora del canvi.
*Text escrit l’estiu de 2014
**Aquest text fou escrit, i no s’ha modificat des d’aleshores, just a l’entrada de l’estiu de 2014, pel mes de juny, aproximadament. És curiós de constatar que allò que diu d’alguns partits polítics i d’algunes previsions de referèndum pròxim es poden aplicar ara, 2017, pel que fa a la posició del PSOE després de les primàries i a la tardor catalana, quasi igual que en aquell ja llunyà 2014. Sobta la immobilitat a què ens tenen aferrats els partits anomenats ‘estatalistes’. I fa por.
