Històries inèdites al carrer de Carnissers

15 abril 2017 01:00h

Aquest carrer comunica el Mercat Central del cap i casal amb el carrer de Guillem de Castro. A finals dels seixanta hi havia tendes i alguns edificis es trobaven en un estat bastant lamentable; els seus habitants eren gent modesta, eixe era el cas de la tia de Ferran Zurriaga, estudiant de Magisteri que durant el curs vivia al primer pis del número cinc. A la planta baixa la seua família tenia una tendeta de cadires i similars.

El Ferran era una persona amb vocació de mestre i dominava les tècniques Freinet, en concret allò d’imprimir amb la vietnamita. Com sabeu és un mètode simple, però que serveix per publicar coses mols curtes o d’escassa tirada. El fet és que, com que era de la colla i malgrat la seua discreció estava amb nosaltres, un dia tingué la idea de fer una revisteta d’un parell de folis. Aleshores, al menjador que hi havia a la casa, Ferran, Eliseu i jo mateix formàrem la redacció d’un paper que el falangista Diego Sevilla Andrés qualificà de “pamfletillo de los irredentos Paises Catalanes”. Nosaltres li donarem un títolmolt bonic, “Lluita, la veu dels que no tenen veu”, no recorde quants números traguérem; pocs, tres o tal vegada quatre, fins i tot, no sé si en alguna part es conserva algun exemplar.

Lluita es repartia clandestinament, per correu i en mà. Sevilla Andrés, que a més a més de professor era un actiu franquista i publicava articles als diaris, ens va dedicar un article titulat “Burguesia i separatismo”, al qual va respondre Fuster amb altre de títol: “Mi vela en este entierro”.Fuster amb la seua ironia i agudesa va deixar en ridícul Don Diego Sevilla, i aquest fet va moure el fils d’una gran campanya en contra de Fuster amb grans titulars a Las Provincias i Levante, tema sobre el qual s’ha gastat prou tinta.

Bé, vint any més tard, de nou, al carrer de Carnissers, va haver-hi un altre encontre de nacionalistes. La Unitat del Poble Valencià encetava la seua trajectòria, i Pere Major, que durant molts anys havia estat una mena d’ajudant d’Eliseu a Acció Cultural, encetava la seua carrera política, i en eixos moments hi ha havia malentesos amb el seu antic mentor. Es va concertar un encontre entre gent d’UPV i Acció Cultural, el lloc elegit fou un altre espai del carrer de Carnissers, les Escoles Pies, per cert, un gran edifici, poc conegut i visitat, però una excel·lent mostra del nostre neoclàssic amb una cúpula espectacular. El matí assenyalat vaig acompanyar Pere Major, jo de representant de la ciutat i ell com a màxim dirigent de la UPV. Per l’altra part hi eren Joan Francesc Mira i Eliseu Climent. Fou una trobada cordial, i en un moment concret algú dels presents va treure la qüestió dels noms, a quines persones calia promocionar públicament de cara a possibles candidatures.

Com que la totalitat de noms que van aparèixer eren de barons, com en altres ocasions, em tocà donar la nota discordant, i vaig esmentar el nom d’una dona, Consol Castillo, companya de Pere. Aleshores algú comentà: sí clar, cal que alguna persona s’encarregue de la feina mecànica, d’organitzar... Ningú, però, va tindre en compte la meua proposta. Amb el temps Pere va liderar el valencianisme, la resta ja és coneix. Actualment, Consol és per segona vegada regidora de l’Ajuntament de València, amb la qual cosa la meua proposta ha reeixit amb més de vint anys de retard.

D'aquestes dos històries que en podem treure? Primer, que seguim en lluita encara; segon, que el valencianisme ha hagut d’anar superant el seu masclisme i se n’ha adonat que l’alliberament com a poble va lligat a altres causes emancipadores.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next