Als valencians que volen ser-ho

2 abril 2017 01:00h

Frustraria l’expectativa del lector si algú pensa trobar elegància, estil o exquisidesa en aquest article, ja que la indignació supera disciplines d’autocontrol o complicitats amb la prudència. I perquè a qui va perdent el partit per dotze a zero tant li fa rebre més gols en la xàvega.

Aquestes ratlles, doncs, van dedicades a un assumpte que alguns poden considerar menor, però que és substancial en l’esdevenir i en la dignitat del Poble Valencià. Dignitat que em negue a perdre en la terrible gola de la Gran Castella. Per tant, aquest document, segurament incurs en l’àrea del pamflet més que en l’esfera literària, serà una incriminació desproveïda de circumloquis ornamentals i, també, la destil·lació d’una ràbia cuita a la paella dels qui la tenen pel mànec.

També he d’advertir que l’escrit està impulsat per la còlera, més justa que la d’Aquil·les i tan sagrada com la de Jesús de Natzaret quan va expulsar els mercaders del temple. La meua ira es fonamenta en la profanació diària d’allò que estime.

En conseqüència, fent ús del meu inalienable dret a ser, vos presente el president del Govern, encara que tots coneixeu el senyor Rajoy. Tot i així, crec convenient remarcar-ne algunes característiques tal vegada desapercebudes per molts dels valencians susceptibles de llegir aquest article.

No sols el presente com a comandant d’una formació política enemiga mortal de la meua cultura, sinó que l’acuse de càrrecs de lesa humanitat com ara la deslleialtat, la prepotència i la falsedat sobre un poble inerme. Falsari, perquè predica reiteradament, cada dia, una igualtat entre espanyols que és una llarga i tremenda mentida. No podem acceptar, de cap manera, que un ciutadà del País Valencià obtinga dels governs espanyols els mateixos privilegis que un de Segòvia o de Huelva, posem per cas. Si no fóra així, creieu que les reivindicacions lingüístiques, culturals o financeres (el sagnant problema del finançament mereix ser tractat per experts més solvents que no jo), només sorgirien de Catalunya, del nostre país i de les Balears? El Gran Líder del partit més corrupte de l’anorèctica democràcia espanyola, hipotètic lector, no vol cap igualtat: el que persegueix és la submissió dels pobles a un pensament i sentiment únic, unívoc, monolític, sense espai per als altres que no són ni volen ser castellans. L’antecessor, Aznar López ja va “elevar” la cultura valenciana, des de la no-existència fins als cims més alts de la misèria, com diria Marx, Groucho, naturalment. El Partit Popular, doctrinari, sectari, elitista i excloent, va permetre, de primer, la sanció, la multa descomunal i la desconnexió de la TV3 al País Valencià. Mentrestant, els mitjans de comunicació públics valencians es convertien en el vaixell insígnia de la corrupció, del nepotisme, del clientelisme foraster i la grolleria. També tingueren la temeritat i la mala fel de tancar-los amb excuses delirants pròpies de la mala consciència. Consciència, dic? Disculpeu l’errada. No en tenen. El grup polític del senyor Rajoy, entre altres discutibles guardons, fa gala de la persecució pertinaç i malaltissa (com fa ara mateix) sobre un tímid avanç de l’ensenyament en la llengua nacional al mateix temps que premia dissidències la missió de les quals rau en la implosió dels referents culturals propis. També cal recordar qui, de forma ostentosa i provocativa, encapçalava la campanya d’arreplega de firmes contra un estatut democràticament referendat per un poble que contempla “impassible ‘el ademán’” (ara cull el que sembrà).

Les forces polítiques autoproclamades constitucionalistes branden la Constitució “que nos hemos dao”, com solen dir amb calculada astúcia, sense acomplir-la. Només citen el punt en què queda gravat a foc –això es pensen– la indissolubilitat d’Espanya. Dels altres punts que podien afavorir les nobles pretensions que jo albergue i exigisc, no han fet mai un afer d’estat tot i estar obligats per la mateixa llei.

M’he referit més amunt al meu dret a ser qui sóc. Ni més ni menys que ningú. Però el senyor Rajoy també té dret a saber que no m’agraden les corregudes de bous, el flamenc ni les processons de Setmana Santa castellanes, andaluses o murcianes. I com que sóc un demòcrata, admetria amb la naturalitat dimanada del respecte que altres ciutadans de l’Estat abominaren de les Falles de Sant Josep o de la mona de Pasqua.

Així doncs, ferit per les accions constrictores de la Gran Castella i fart de la grandiloqüència de les gònades nacionalistes hispàniques, pregue a qui puga que faça arribar al Gran Mestre de l’orde del Divan les ratlles que li adrece. Segurament li ho hauran de traduir a un llenguatge més universal. Per cert, si tan universal és, per què s’encaparren a incrementar els cinc-cents o set-cents milions de parlants amb uns pocs rebels que viuen rellogats i paguen religiosament un captiveri immerescut?

next