En l’entrevista publicada al “Levante-EMV” el 9 d’abril, entre la periodista Júlia Ruiz i la consellera de Justícia i Administració del Consell del País Valencià, apareixen algunes claus entre les quals el rotatiu en destaca una que apareix en primera plana.
«Fer servir el valencià és un dret, no pot ser una obligació».
Té raó la consellera. Interpreta amb correcció la legislació espanyola. Aleshores?
També, en una de les preguntes de la reportera, Gabriela Bravo inclou un mantra que repeteixen els polítics de la Gran Castella quan intenten emmascarar el privilegi del castellà. «[…] principis constitucionals d’igualtat», diu, referint-se, òbviament, als espanyols en general.
És el mateix discurs que fa el senyor Rajoy i els nacionalistes que solen tripular la nau de les Espanyes.
Esgrimir, doncs, la hipotètica igualtat amb una subordinació històrica és un oxímoron. O el que és el mateix, posa de relleu la fal·làcia construïda sobre una enorme injustícia.
I no obstant això, en diverses fases de l’entrevista, la consellera fa al·lusió a una altra clau que obri perspectives de futur. Per això el lector que vol viure en valencià als territoris on es parla la llengua de Pere i Ausiàs Marc albira solucions factibles. Heus ací el talismà: el sistema educatiu. Per què els valencians gaudim en llegir Cervantes, els Machado, Bécquer, Umbral, mentre que els ciutadans d’altres latituds hispàniques ignoren l’existència de Llull, Martorell, Torrent o Martí Domínguez? ¿És eixa la igualtat que pregonen els monolingües? Per cert, és imprescindible fer patent el domini des del cim de la ignorància o des de la ignomínia de la renúncia?
Encetem, doncs, el meló de la Constitució tan prompte com siga possible o la desafecció i l’èxode consegüent es repetirà abans que els custodis de ferro puguen enviar, per enèsima vegada, les tropes d’ocupació. El qui subscriu viu incòmode en aquesta societat estabulada en els paràmetres d’un sol pensament, un sol idioma i un sol destí. Franco –que el Nostre Senyor tinga en la graella–, no ho hauria expressat amb més exactitud (disculpeu la presumpció). Restituir la dignitat és una obligació, no un dret. Els drets es poden ometre; però les obligacions, indeclinables, són el fruit d’una imposició excessivament llarga.
