Fa temps, crec que al 1984, ETA assassinà un brigada de farmàcia de l’exercit, en eixe moment jo militava al Moviment Comunista del País Valencià, a l’haver-nos integrat des d’altra organització, entre altres feines formava part de la redacció el periòdic estatal ‘Servir al Pueblo’. Aleshores vaig escriure un paper en el qual manifestava com aquell atemptat era un fet rebutjable i injust, el director de la revista, Javier Ortiz, contestà per carta en la qual argumentava que la publicació del meu escrit no era possible, donat que la condemna implicava ignorar que existia ETA i que no podia expressar-se de forma lliure. Aquest fet precipità la meua baixa en el MC.
Des d’aquell moment, en poques ocasions he escrit sobre el problema d’ETA, sí que he mantingut una activitat pública a favor de les lluites pacífiques i de la participació en les institucions, tot i defensant el dret dels pobles a decidir,així com moltes altres opcions que apunten al canvi social. Doncs ara, crec que cal acollir amb goig que ETA entregue les armes. Aquest és un fet de gran transcendència, i no sols a Euskadi sinó a la resta de l’Estat. Des del govern, i un ampli sector s’ha minimitzat el fet, es continua plantejant el tema com de vencedors i vençuts, en l’aplicació del codi penal i en no fer ‘concessions’ polítiques.
És cert que ETA, en nom d’uns objectius polítics, ha comès crims injustificables en una democràcia, fins i tot, limitada com la nostra, però, no cap dubte que l’entrega s’ha fet seguint un procés amb mediadors internacionals, i no com resultat d’una acció policial. Simplement ha entregat les armes, i això, encara que ha portat temps és tanmateix resultat d’uns debats interns, i dels sentiment generalitzats a Euskadi. Sense entrar doncs a fer previsions, o conjectures sobre quèpassarà endavant hi ha un canvi d’estratègia de gran calat, i sobre tot, des d’un punt de vista ètic o moral és un avanç qualitatiu. Els detalls de com s’ha arribat a aquest punt en el qual estem anirà aclarint-se amb el temps, i molt especialment caldrà veure com s’orienta l’esquerra aberxale.
Insisteixo, sembla que el final de la lluita armada és un fet, deuria d’haver-se donat abans, és cert,però, sembla irreversible, com també que ha hagut una bruta repressió per part de l’Estat. Hi ha molts elements que van lligats al fet que comentem: el dels presos que estan complint condemna a presons espanyoles, el de la possible reinserció…del PP no podem esperar grans invents. Serà viable una nova etapa com la que es donà a Irlanda del Nord?.
