Tot i que l’actitud davant la vida és una clau important per al nostre desenvolupament com a persones i el nostre benestar general, les circumstàncies que ens envolten des del mateix moment de nàixer influencien de forma decisiva en els diversos alliberaments que hem de treballar-nos en el dia a dia.
És una obvietat que la nostra dependència com a éssers vius dins del cos d’una dona és total. Però en el mateix moment de nàixer i quan es talla el cordó umbilical comencem a guanyar a poc a poc en autonomia.
D’altra banda, la nostra espècie es caracteritza (entre moltes altres coses) per la seua forma d’organització de tendència cooperativa i solidària. Això ha sigut un factor important per a sobreviure des de la Prehistòria fins ara. L’intercanvi d’idees i experiències, el comerç i el desig d’aprendre ens ha fet com som.
La manera d’aconseguir recursos per a la supervivència com a individus i com a comunitats humanes durant la nostra existència com a espècie, ha sigut una de les causes de les distintes configuracions socials que han anat sorgint al llarg del temps. Aquest fet s’evidencia clarament amb el pas de gegant que es va produir quan vam deixar de ser caçadors, recol·lectors i nòmades per a convertir-nos en sedentaris gràcies a l’agricultura i la ramaderia. El millor control dels recursos alimentaris ens va possibilitar desenvolupar societats més complexes.
Però l’esforç de milers de generacions per a aconseguir una alimentació cada vegada més rica i saludable està anant-nos a la paperera de la història: des de principis del segle XX han desaparegut més del 70% de les varietats autòctones agrícoles que tant de temps va costar que encaixaren en les característiques de clima i sòl locals.
El control per part de la indústria alimentària mundial està en mans d’unes poques empreses acompanyades en les seues estratègies de negoci per l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Aquestes grans multinacionals generen grans i llavors, fabriquen productes agroquímics, s’encarreguen de la publicitat, la distribució i la comercialització de productes processats, i ens ofereixen un determinat estil de vida que ens acosta a la putrefacció i fa que ens assemblem cada vegada més al Dorian Gray d’Oscar Wilde. Això sí… dins del context concret d’aquelles societats i/o grups socials que s’ho puguen permetre.
Si a tot açò li afegim l’especulació amb productes alimentaris bàsics en els mercats de futur per part de fons d’inversió, bancs o fons de pensions… el desastre està servit. Segons l’ONU es produeix suficients aliments per a 12.000 milions de persones i som uns 7.000 milions. Mai s’havia produït tanta quantitat d’aliments tot i que aproximadament una de cada set persones en el món passa fam. Ara mateix hi ha persones que estan morint-se per no poder pagar pel menjar, per no tindre accés a la terra, a l’aigua, a les llavors o per no tindre la capacitat d’emigrar a zones on el canvi climàtic encara no és tan dràstic.
Pel que fa al preu del menjar, no només influencia el control de les grans multinacionals i l’especulació sinó també l’agricultura subvencionada dels països rics. Subvencions, a més a més, que no garanteixen una vida digna als xicotets agricultors. Més aviat l’interés d’aquestes radica en afavorir grans terratinents i també poder controlar millor quins productes i quina quantitat d’aquests són necessaris per a millorar el negoci de les grans corporacions i agents especuladors. A Europa és la PAC (Política Agrícola Comuna) la que s’encarrega de gestionar les subvencions. Amb aquestes polítiques els preus poden ser més baixos i així es perjudica els agricultors de països pobres.
Però si en les zones més desfavorides del planeta la desnutrició és un problema, la malnutrició ho és en altres parts del món. Els productes processats innecessaris i perjudicials, plens de greixos insans, sucre, edulcorants artificials, colorants, substàncies químiques addictives… són els causants de moltes malalties que ens porten cap a una mort ‘dolça’ o no tant: diabetis, osteoporosi, càncer, sobrepés i obesitat, hipertensió arterial, hipercolesterolèmia, gota, malalties cardiovasculars, etc. D’altra banda, la pressió social i mediàtica sumades a les inseguretats personals afavoreixen greus problemes de trastorns alimentaris que deriven en sobreingesta compulsiva, anorèxia o bulímia.
Podem observar que el problema és polièdric i que la complexitat per a poder aconseguir la sobirania alimentària com a individus i com a societat, ens pot fer caure en la inacció i el conformisme. No podem permetre’ns eixes temptacions. Per a preservar la riquesa acumulada durant tants mil·lennis hi ha solucions que podem adoptar individualment. Perquè les persones formen col·lectius i aquests configuren la societat. L’efecte papallona del meteoròleg i matemàtic Edward Lorenz – el moviment de les ales d’una papallona a Beijing, pot originar un huracà a Arizona- tal volta podria aplicar-se al problema que ens ocupa. La sobirania alimentària es pot aconseguir si consumim productes locals, de temporada i a ser possible, ecològics. A més a més, és convenient menjar poca quantitat de carn, ous i peix en cas de no optar per dietes vegetarianes o veganes. Deixant de banda les consideracions ètiques referides a menjar animals que donarien per a escriure molt, l’impacte mediambiental de la producció d’aliments d’origen animal és altra dificultat afegida que cal tindre en consideració. La ramaderia és responsable de més emissions de gasos d’efecte hivernacle que el transport terrestre. A més, la petjada hídrica per a produir carn és molt alta: un quilo de vedella requereix més de 15.000 litres d’aigua. No podem oblidar tampoc la sobreexplotació pesquera per part de la flota industrial que és l’1% de la flota mundial i captura el 50% dels recursos pesquers mentre dóna faena a només el 2% dels pescadors.
Cal reflexionar sobre les solucions que podem adoptar cadascun de nosaltres i en el nostre entorn més pròxim, el País Valencià. L’agricultura de policultiu i la gastronomia mediterrània basada en cereals, llegums, tubercles, fruites i hortalisses és un regal que no podem deixar perdre. Cal tornar a aprendre a menjar i donar suport al comerç local responsable que aposte pels productes saludables i mediambientalment sostenibles. No ens beneficia en res implantar-se de nou un “cordó umbilical” que ens allunye d’un dels alliberaments més importants: la sobirania alimentària.
David Sempere
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del país Valencià
