Estem en uns dies en què els creients catòlics celebren o commemoren, no sé quin verb usar millor, la Setmana Santa, símbol per antonomàsia del sacrifici total per una convicció.
A ulls dels no creients, i més si són estrangers, els deu paréixer una representació un tant exòtica, el mateix que per a la resta poden representar altres festes rituals pertanyents a altres creences. Si bé ho mirem, tot té un origen comú, axial i primitiu i sols la cultura de cadascú separa el que és profà del que és religiós encara que moltes vegades és difícil fer-ho perquè ni tan sols endinsant-se en el temps és pot marcar una línia nítida que separe l’un de l’altre.
És per tot allò que cada representació religiosa té un sentit, diferent o no, per a cada creient que hi participa, per la qual cosa cal mirar aquestes coses des del respecte més absolut i no caure en la vulgaritat de criticar allò que no es comparteix.
Però, partint d’una postura de respecte, cal preguntar-nos si tots els actors del drama sacre són conscients del respecte que es mereix allò perquè sembla que a alguns i algunes participants no els importa el que opinen els demés, començant pels qui, per jerarquia, haurien de vetlar perquè allò tinguera la serietat i la profunditat sentimental que li pertoca per a no caure en cap tipus de banalització festera.
És per allò que no es pot comprendre, per exemple, que siga la mateixa Església Catòlica la que preste tot el seu arsenal iconogràfic per a aquesta representació quan és declarada d’interés turístic amb el seu consentiment per a major glòria del sector restaurador, i encara s’entén menys que els participants no reclamen que es faça alguna cosa per imposar respecte a qui de tan bon grat obre les portes dels seus temples per a curullar la curiositat d’uns i d’altres com si allò fora un casal de fira.
Després d’observar-ho tota ma vida encara no he pogut fer-me una idea concreta de tota aquella parafernàlia encara que, això sí, comprenc el sentiment personal que a cadascú li puga despertar tot allò perquè és impossible no percebre-ho, però em sembla que el clero no ho sent igual i per això no li importa que allò estiga declarat d’interés turístic, igual que les falles, sant Fermí o la fira de Sevilla. No ho comprenc, torne a dir, perquè mai no he escoltat un raonament mitjanament convincent que ho justifique.
Els creients haurien de rebel·lar-se contra qui declara els seus sentiments, objecte de fotografia, de curiositat folklòrica com si d’un carnestoltes es tractara en transformar allò en un teatre de carrer. El meu concepte de les religions és el d’un valor que el creient percep transcendent, que afecta únicament i exclusivament la intimitat personal de cadascú o cadascuna, per tant, fer de tot allò un espectacle popular em sembla ridiculitzar el més sagrat, però bé, si a ells i a elles no els importa… ja s’ho faran.
No cauré en la comparació d’un casal faller amb una confraria, per exemple, però que posats uns i altres al carrer, per virtut de l’estatut turístic que uns i altres han consentit sí que és evident que acaben pareixent el mateix, i per molt que es diga que no, i està clar que és que no, el resultat per a un turista és idèntic, per la qual cosa pense que, a nivell didàctic, caldria fer patent la diferència entre un acte popular i un religiós, però això és una cosa que no em pertany a mi promoure, jo sols observe i reflexione.
Recentment he escoltat que a València i altres localitats del País les inclouran en una ruta turística-gastronòmica-paisatgística i tal vegada alguna cosa religiosa nomenada ruta del Grial, a conte del Calze de la Seu valenciana. Potser al capítol metropolità li importe més fer calaix pensant en els turistes que vindran a veure’l que en plantar-se i dir ja n’hi ha prou! Esta casa és una casa d’oració; no un circ!
On hauré llegit jo açò?
