“Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en valencià. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”. Ovidi Montllor.
I crec que aquest és, en realitat, el problema de la dreta. Històricament ha tingut un greu problema i s’ha mantingut reticent en molts moments a teories i projectes que impliquen una evolució de la humanitat. Els costà acceptar les teories de Darwin i, quan ho feren, sembla que es quedaren en la primera fase de la teoria. De fet, sembla que estiguen encara instal·lats en el mono-… i ho dic perquè els agraden molt les paraules que comencen així, per mono-.
Estan molt còmodes, per exemple, amb paraules com monopoli, que és un privilegi, un dret exclusiu posseït per un curt nombre de persones; o com monòleg, el fet de parlar sol, amb si mateix, sense escoltar l’altre. O amb tantes altres com la monotonia, la monogàmia, el monoteisme i, evidentment, el monolingüisme. Potser cal recordar que mono és un prefix provinent de la paraula grega mónos, que significa un; probablement això explica per què encara tenen com a dogma el lema “España una, y no cincuenta y una”
Són especialment reticents a les paraules que comencen per bi-, com la bisexualitat, la biodiversitat, la bilateralitat i, evidentment, el bilingüisme. Potser les úniques paraules que comencen per bi- que els agraden són Bíblia i bipartidisme. Amb aquestes sí que estan còmodes.
I evidentment són molt més reticents a les paraules que comencen per multi- o pluri-. Paraules com multiculturalitat, pluridisciplinar, plurinacional o plurilingüisme els causen un horror terrible. I el problema és que damunt no volen reconéixer-ho i, aleshores, quan les escolten, parlen d’imposició, persecució o discriminació quan és evident que s’hi discrimina des de la visió única, des del rebuig a la diversitat, el que és diferent, divers… I, a més, parlen instal·lats en el pensament únic sense saber realment del que parlen, ¿com han d’entendre aquelles paraules que els donen tanta por?
El 17 de juny de 2011, Escola Valenciana publicava un extracte d’un informe encomanat per la Conselleria d’Educació i només fet públic parcialment. L’informe elaborat per l’Institut Valencià d’Avaluació i Qualitat Educativa (IVAQE) analitza en 13 centres les diferències entre dos models: el Programa d’Immersió Lingüística Enriquit (PILE) i el Programa d’Incorporació Progressiva Enriquit (PIPE) posats en funcionament per Camps l’any 1998. La conclusió de l’estudi, elaborat a través d’un seguiment en educació infantil del 2002 al 2005 és significativa: els alumnes que estudien immersió lingüística en valencià i introdueixen l’anglés des dels 3 anys obtenen millors resultats en les tres llengües que els que ho fan en castellà amb la incorporació progressiva del valencià.
Escola Valenciana ja advertia que en el gràfic resum “observem com els alumnes d’immersió lingüística obtenen resultats substancialment millors en les tres llengües. Les xifres demostren la superior competència en castellà dels alumnes que enceten l’escolarització en valencià. Unes diferències que s’incrementen pel que fa al domini de la llengua autòctona. També en l’anglés les xifres són significatives (…) i demostren més competència en llengua estrangera“. I, a més, s’hi observa que el coneixement de les dues llengües oficials és més equilibrat en el PILE que en el PIPE. Demolidor i incontestable!
Hui dia estan sobradament demostrats els avantatges del plurilingüisme perquè permet el pensament divergent i creatiu: la major part de la investigació mostra que els plurilingües són superiors als monolingües en tests de pensament divergent. Els nens plurilingües tenen una major capacitat metalingüística (capacitat de reflexionar sobre el llenguatge i el seu ús), la qual cosa facilita l’adquisició primerenca de la lectura i un rendiment escolar més gran; adquireixen uns avantatges cognitius que faciliten l’aprenentatge de noves llengües, tenen una major sensibilitat comunicativa, entesa com una major sensibilitat envers la naturalesa social i comunicativa de les funcions del llenguatge (són més conscients de les necessitats de l’interlocutor) i s’adapten més fàcilment a ambients canviants per les seues experiències lingüístiques i culturals més variades.
En definitiva, a mesura que augmenta l’experiència lingüística d’un individu en diverses llengües, l’individu no manté aquestes llengües i cultures en compartiments mentals separats, sinó que desenvolupa una competència comunicativa a la qual contribueix tot el coneixement i l’experiència lingüística, i en la qual les llengües s’interrelacionen i interactuen.
Això és tot! Poden continuar reclamant “el derecho de los padres a elegir la lengua“ o “la no obligatoriedad del valenciano“, estan en el seu dret de continuar instal·lats en el mono, però deixen que la societat valenciana avance cap al multi o el pluri. Deixen d’hipotecar el futur dels seus fills. Deixen, en definitiva, d’hipotecar-nos el futur!
