1 de Maig del 1967

28 abril 2017 01:00h

L’1 de maig del 1967 tingué lloc la primera manifestació obrera a València des del 1939. Fou al carrer de la Pau on, a l’hora assenyalada, les dotze del migdia, unes tres-centes persones ocupàrem el carrer als crits de “Llibertat Sindical” i “Dret de Vaga”; al carrer del Poeta Querol, un escamot dels grisos intentà dissoldre la manifestació, llavors es produí un enfrontament, amb ferits i detinguts. Finalment, un grup va poder arribar a l’avinguda de l’Oest i davant de la seu dels sindicats franquistes, Ismael Martínez, obrer d’Astilleros, va fer un breu parlament. Minuts més tard seria emmanillat per la policia.

Jo vaig ser un manifestant més. Com que mantenia contactes amb la premsa estrangera, a la vesprada, des de la central telefònica, vaig informar dels fets i de la gent que estava a comissaria. La notícia va eixir als mitjans internacionals. A la matinada, la policia va vindre a casa i després d’un registre em va portar a la central de Ferran el Catòlic. No em van juntar amb la resta. Crec que ho feren per evitar un testimoni sobre els maltractaments infligits a resta de presos. La brigada politicosocial era classista, jo era advocat i, finalment, sols em portaren amb els altres el tercer dia. Aquests hi eren a una gran sala amb hematomes i evidents ferides. Malgrat la situació, com era ja el final i aviat ens portarien a la Model, ens contaven acudits i ens feien comentaris. Recorde una anècdota que contà un dels companys i fou que, en entrar al calabós, va dir una cosa així com: "Hola, camarades, tots del partit o comissions, no? No devem tindre temor perquè de seguida vindrà un avís des de dalt i eixirem en llibertat, puix el franquisme està ja en les últimes". Doncs bé, el primer que fou cridat a declarar fou ell i, quan baixà amb la cara roja, digué: ”Collons, com peguen”.

L’anècdota reflexa un cert optimisme que, des de la propaganda del PCE, es projectava. La veritat és que els fets evidenciaren com la repressió, feta sota les ordres de Camilo Alonso Vega, ministre de la Governació, i Antonio Cano, cap de la BPS, qüestionaven l’evolució del règim cap a una eixida pactada. Els manifestants i, especialment, els detinguts, van ser acusats de manifestació no pacifica i agressió a la força armada. Vindrien judicis, condemnes, multes governatives... A mi, m’acabaren absolent al TOP. Fins a la mort del dictador, i també posteriorment durant la major part de la transició, l’aparell franquista va sobreviure, però això és ja una altra història. Resulta doncs més que cridaner veure com han anat passant cinquanta anys des d’aquella manifestació i no s’han exigit responsabilitats ni un aclariment dels fets, especialment pel que fa a allò de les tortures i els maltractaments. Ara ho recordem i lamentem la desmemòria i els silencis. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next